1 de febrer: Kalendae februariae, dies nefastus.
En aquesta data es celebrava el festival de Juno Sospita. Juno era la deessa dels nous començaments. Les calendes –el primer dia de cada mes, originalment identificat amb la lluna nova- estava consagrat a ella. Aquí Juno Sospita, o Salvadora, es conectava amb la Gran Mare frigia. Se la representava coberta amb una pell de cabra, amb les banyes a sobre del seu cap, portant llança i escut com Minerva. La tradició menava a nenes amb els ulls embenats a un bosquet on hi havia el seu altar per tal d’alimentar amb pastissos de sègol als escurçons sagrats que vivien allà. Les verges feien aquesta ofrena per garantir-se la seva fertilitat. Si els pastissos eren acceptats, implicava que les nenes eren verges i que la seva fertilitat per l’any vinent estava assegurada.
Originalment era adorada en Lanuvium, on sembla que els seu culte va començar com una deessa de la fertilitat, però transformada en un guerrer protector de la ciutat. Quan a Lanuvium l’hi va ser concedida la ciutadania romana (338 a.C), el culte a la deessa va prendre embranzida i es va posar sota el control dels pontífices, que anualment realitzaven un sacrifici en el seu honor.
Festa d’Helern: Sacrifici d’un toro de pelatge fosc a aquest déu infernal. Tenia lloc en el bosc sagrat (lucus) a ell dedicat, situat a desembocadura del Tíber i a sota del Palatí. Segons Ovidi, la nimfa Carna havia nascut a aquest bosquet.
Del mes de febrer també es diu que era el mes de la purificació , quan els sacerdots pegaven a les persones amb una verga o vara (februum) per purificar (februare). Al menys això conten com a cosa certa.
Diuen que el fred i el foc purifiquen, al menys ara per ara són protagonistes dins les nostres llars.
Abrigau-vos si sortiu a fora.