Sopar d’aniversari de Flor de Card

El dia 17 de febrer els col·laboradors i simpatitzants de la revista llorencina van celebrar el 40è aniversari de Flor de Card, com sempre, peu davall taula. Enguany feren la festa al restaurant Sa Plaça i hi asistiren 42 persones. A les postres s’entregà una placa amb el Card d’Argent a Mateu Domenge Riera, que durant molts anys havia estat l’escolà major de la parroquia de Sant Llorenç. N’Antònia Galmés va esser l’encarregada de preparar la seva biografia. Vet-aquí el que va dir:

Entrega de la placa

“Tots els qui ja hem voltat la cinquantena recordam que, quan érem petits, solíem passar més temps pel carrer que el que hi passen avui en dia els nins i les nines. Com que encara no s’havien popularitzat els televisors i a les cases tampoc no hi havia ordinadors, ni playstations, ni nintendos, ni telèfons mòbils, ni xats, ni facebooks, ni tweeters, ni coses semblants, era més entretingut jugar amb els amics a l’aire lliure que quedar-nos dins canostra; no sabria dir si amb el canvi hem millorat o hem tornat enrera. Les nostres mares, com que tampoc no s’usaven gaire els cotxes i els que hi havia no feien tanta via com els d’ara, ens hi deixaven estar i, en sortir d’escola, agafàvem el berenar que ens havien preparat i ens n’anàvem «pel món», que és així com es coneixia la part de l’univers que ultrapassava les parets de la nostra casa. Les mares no se solien aficar gaire en els indrets on solíem passar el temps, almanco en el cas dels nins -a les nines ens menaven més d’aprop, i per ventura més les monges que les pròpies mares-, sempre que complíssim una condició sagrada: quan tocassin les avemaries havíem d’anar a retiro. Les avemaries, per si hi ha qualque jove que no ho ha viscut, eren nou tocs de campana distribuïts de tres en tres que es tocaven a la sortida del sol, al migdia i a la posta del sol, entrada de fosca.

He de reconèixer que en el paràgraf anterior hi ha una petita errada, que no sé si heu reparat. Diu que les avemaries «es tocaven», però no és ver: no es tocaven totes soles, hi havia qualcú que tres pics cada dia, tant si plovia com si feia sol, tant si feia calor com fred, tant si en tenia ganes com si no, se’n cuidava de tocar-les. Era l’amo en Mateu Domenge Riera, encara ara conegut en el poble com «s’Escolà Major», a qui avui vespre volem retre el nostre reconeixement.

L’amo en Mateu va néixer l’any 1921 -o sigui, que té més de 90 anys- i quan es va casar amb na Joana Adrover Miquel se’n va anar a viure al Rafal Sec i després a Can Vicentó, a Son Carrió, on hi va néixer el seu fill Tomeu. A principis dels anys cinquanta van tenir la possibilitat de llogar una botiga al carrer Major, circumstància que no desaprofitaren i que ha constituït el seu mitjà de subsistència durant la resta de la seva vida. De llavors ençà aquesta botiga sempre s’ha conegut com «Ca s’Escolà».

Perquè l’amo en Mateu, sempre ajudat per la seva dona Joana, va esser l’escolar major de la parròquia de Sant Llorenç des del juliol de 1954, quan don Melcion Llull va començar a exercir com a rector, fins l’agost de 1974, data en què don Llorenç Perelló, l’altre rector a qui va donar suport, va cedir el lloc a don Joan Rosselló.

I quines eren les tasques de l’escolà major? Més de les que ens podem imaginar. No és que fossin molt feixugues, però exigien complir uns horaris que li condicionaven el temps lliure, que sempre havia de subordinar a les exigències de la parròquia. L’amo en Mateu tenia tres condicions per poder-les dur a terme: feia feina per ell i, per tant, no estava subjecte als horaris que tenien tots els qui treballaven per compte d’altri; tenia el negoci molt aprop de l’església, amb la qual cosa el desplaçament era mínim; i, sobretot, estava disposat a fer-ho.

Així, cada dia obria l’església, tocava les campanes anunciant les misses, servia la missa primera, donava corda al rellotge, que estava dalt de tot del campanar, i tocava les avemaries que ja hem comentat abans. Això es diu molt aviat, però un s’hi ha d’haver trobat per sebre el que és fer-ho 7 dies a la setmana, 30 dies cada mes i 365 dies cada any durant vint anys. Però això no era tot: a més de les tasques diàries també havia de preparar l’església amb els escolanets per les festes majors i quan hi havia funerals, havia d’organitzar les processons de Setmana Santa i el Corpus, se n’havia de cuidar d’anar a cercar branques d’olivera per al dia del Ram, acompanyar el rector per les cases de foravila a donar el salpàs, aquella antiga tradició de beneir les cases de la parròquia, penjar les neules per Nadal, posar la bandera damunt els finestrons de les voltes quan s’atracaven les festes de la Mare de Déu, anar amb el rector o el vicari a donar la comunió als malalts o l’extremaunció als qui estaven a les darreres hores de la vida, acompanyar els morts des de caseva fins l’església, quan encara no els portaven directament el cementiri, repicar les campanes anunciant les festes, juntament amb dos escolans més, un per a cada campana, servir les misses extraordinàries de noces i bateigs… En fi, un rosari de feines que poca gent estava disposada a assumir i que l’amo en Mateu feia amb discreció, sense cridar l’atenció.

Durant tot aquest temps va esser la mà dreta del rector de torn i sempre que entrava un capellà nou ell se’n cuidava de posar-lo al dia de tot el que fes referència a la parròquia. Quan don Joan Rosselló va prendre possessió del càrrec de rector va deixar d’esser l’escolà major, però va continuar col·laborant amb la parròquia tocant les campanes i custodiant les claus dels seus edificis: l’església, la rectoria i l’escola nova, i encara ara en té una còpia per si algú l’ha de menester. Això vol dir que si l’interessat és una persona de confiança li deixa la clau, però si no, l’ha d’acompanyar, la qual cosa l’obliga a deixar la feina que estigui fent.

Aquestes tasques parroquials les combinava amb el despatx de la botiga i amb l’esment d’un hortet i, si qualque dia tenia una feina que no podia deixar, era la seva dona Joana la qui el rellevava a l’hora d’obrir l’església o tocar les campanes.

Per tot això, enguany que es compleix el 40 aniversari de Flor de Card, hem volgut reconèixer la feina de l’amo en Mateu Domenge, l’escolà major de Sant Llorenç, i crec que seria just que aquest reconeixement fos compartit amb la seva dona Joana Adrover.”

Tot seguit, el rector Jeroni Llambias, col·laborador de Flor de Card, va dir dues paraules d’agraïment i li va fer entrega d’una placa commemorativa.

Des d’aquí volem donar les gràcies als assistents i l’enhorabona a l’amo en Mateu i, per què no?, a tots els qui han fet possible que Flor de Card hagi arribat als 40 anys d’existència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.