Reconec que feia temps que no anava amb els Trescadors. I és que, a pesar que m’agradin molt les excursions, vull dosificar un poc el meu temps. Concerts, revetles, paret seca, passejos per foravila i cales verges , escriure, llegir… m’ocupen moltes hores els cap de setmana.
De totes maneres, he anat altres vegades d’excursió, però sense el grup oficial dels Trescadors. Per això anar-hi l’altre dia va fer-me recuperar sensacions ja llunyanes: caminar sense aturar, amb pas ferm, mentre les hores passen amb companyia d’altri, sense quasi adonar-te’n. Així em va passar a Menorca al camí de Cavalls amb l’oblidat, però mític, Remy; a Sóller a l’Aplec d’excursionistes…
Idò aquesta vegada tocava per devers Pollença, a la serra d’Albercutx, veïna de la serralada major del Cavall Bernat (de fet, molts de Trescadors, mai assaciats, en veure la germana major, desitjaren haver anat a allà deçà). Partírem del camí que du a Cala Bóquer, però aviat ens desviàrem per un d’aquests senders alternatius que només coneixen els quatre experts exploradors. Des de llavors, i fins al final, ja abandonàrem el peu pla. Com a cabres s’ha dit a pujar cap amunt, fins a les barbes de la serra d’Albercutx. Més amunt no hi podíem anar (el cim més alt va ser el puig des Morrall, de 350 metres, després ja només hi havia el cel). Caminàrem per damunt d’aquelles accentuades crestes fins a tenir ben davant l’illot del Colomer i el Pal, i, a l’horitzó, Formentor.
Des d’allà dalt observàrem com de diminuta era Cala Bóquer i baixàrem un poc per estar més a s’arracer i poder dinar bé. Per fi vaig poder degustar aquests dinars comunitaris i solidaris dels Trescadors que tana fama tenen i he de dir que no em van decebre gens. Que si herbes d’en Quina, senyorets d’en Pipes i n’Aina, figues seques d’en Guillem Pont, nevaditos de n’Aina, cafè… tot un plaer. I clar, com que en això del comunisme i la solidaritat sempre n’hi ha d’haver algun que només menja i no aporta res (per alguna cosa no va funcionar el comunisme als països on es va intentar implantar), un servidor, goranot com pocs, va omplir-se la panxa sense donar res a canvi. Clar que ara que hi pens, potser de penyora m’enjoncassin fer aquest article que estau llegint.
Mentre es menja sempre hi ha temps per reflexionar i una de les curiositats que sortiren a la palestra fou com els militars encara tenen tants de privilegis pel que fa al terreny a Mallorca. Aquesta discussió sorgí perquè des de dalt de tot observàrem una base d’hidroavions militars situada en un lloc privilegiat, ben davant la badia de Pollença. S’arribà a la graciosa conclusió que el” tío Paquito” (així fou com anomenaren en Franco) els va fer ben bones aportacions: que si el Puig Major, Cap de Pinar… i que encara ara no siguin de domini públic no deixa de ser lamentable.
Xerrant, xerrant, idò, arribàrem al final del trajecte i els Trescadors, malalts com els nostres atletes, però del caminar, observaren que el seu GPS només marcava 5 km. Jo (i molts més, a pesar que tampoc digueren res) vaig pensar tot d’una: 5 km, sí, però de camí cap amunt sense posar el peu pla enlloc. Però va ser igual, aquesta xifra era massa ridícula per qualsevol grup excursionista que s’apreciï i, sense endoiar, cridaren a l’autobús perquè no es mogués i no anigués al lloc acordat. Ja hi arribaríem nosaltres de manera improvisada caminant per aquells camins plens de càrritx. I efectivament, després d’una hora més de caminar (i botar barreres il·legalment) arribàrem al nostre destí.
I ja està. D’aquí un mesos segur que tornaré anar-hi, perquè m’ho vaig passar molt bé. Això sí, hi aniré amb la motxilla plena, no fos cosa em tornin encomanar l’article.