Amb aquest escrit que avui us present donaré per finalitzat aquest minicicle d’articles sobre educació que he anat publicant a la revista. Consider que ja n’hi ha hagut a bastament per la meva part, ja que tampoc vull embafar el personal. 

Com ja sabreu molts de vosaltres, per circumstàncies laborals fa dos anys  vaig anar a parar a la urbanització de Son Ferrer (Calvià). Ara, però, per les mateixes circumstàncies, he aconseguit tornar a casa i en conseqüència deixar aquesta peculiar població de la qual potser ni n’hàgiu sentit a xerrar. Bàsicament, pel tema que tractam,  cal que sapigueu que és una urbanització recent (deu tenir una quarentena d’anys) i viuen dins una bombolla, aïllats de la realitat cultural mallorquina: ni usen el català (i no em referesc a una majoria, si no que a tots), ni coneixen cap festa tradicional autòctona, ni segueixen IB3… Per això anomenava als d’allà i sempre amb broma “república independent de Son Ferrer”. Idò bé, ara que ja he tornat, crec que puc fer balanç d’aquesta petita experiència que he viscut per allà. I encara que estranyi a molts, no és del tot dolenta perquè  en el fons crec que he aconseguit ajudar els alumnes, encara que sigui només un poquet.

Ja sé que continuaran sense xerrar català, que celebraran les seves “ferias” o “romerías”, mentre ignoren les festes tradicionals de per aquí, i que consideraran un “payés” a tota persona que els xerri amb la llengua autòctona. Perquè miracles, el que són miracles com aquests, els professors encara no en feim. Però sense ells adonar-se’n, els he donat la base perquè, si algun dia surten del seu món i es topen amb la realitat, no es trobin desemparats. Perquè si algú arriba a la universitat (almenys a segons quines carreres) o a segon quin tipus de feina, descobrirà que el català existeix, que s’usa en el dia a dia, als apunts, entre els companys (en definitiva, que és important). I si coneixen gent d’altres pobles (siguin amics o relacions amoroses), no quedaran en fora de joc. En resum, el que vull dir és que la feina que fem allà els professors de Llengua Catalana és una feina quasi invisible (no es veuen els resultats a simple vista), però si som capaços de mirar un poc més enllà descobrirem que hem posat dins ells els fonaments per a què el dia de demà puguin obrir-se a nous horitzons. Segurament si no surten d’allà, no els farà falta, però si per qualsevol raó (laboral, sentimental…) n’han de sortir, almenys estaran preparats gràcies en part al treball del professor. No els podem obligar a canviar (i com més radical et posis, pitjor), però sí que els podem donar aquesta petita empenta que ells ni tan sols noten. Però hi haurà un dia que sí, com  em va explicar un professor de Batxillerat.

– L’altre dia em vaig trobar en Manu pel carrer. I saps què em va dir? Joder profe, per allà (referint-se a les classes de Magisteri de la Universitat)  tothom xerra català.

I sabeu què és allò bo de tot això? Que li va dir en català, quan en els cinc anys que havia estat a l’institut s’hi havia negat per activa i per passiva  És en aquest moments que  un professor se sent satisfet de la seva feina i veu que és útil el que fa, encara que a vegades a simple vista no ho sembli. I per això mateix és imprescindible que l’equip de Govern de José Ramón Bauzá s’oblidi de projectes esbojarrats com aquest que permetrà que la llengua vehicular d’ensenyança pugui ser elegida. Si fos així, què passaria amb els nins de guetos lingüístics com Son Ferrer, Santa Ponça, Cala Millor, S’Illot, Port d’Alcúdia….? No tendran aquesta base de català que ara tenen interioritzada, i ja no els serà tan fàcil adaptar-se quan madurin i  la realitat els xoqui davant els nassos. Com que ara han tengut la sort de ser escolaritzats en català, no els costa tant fer el canvi, però si deixen el català de banda ja no estaran preparats i quedaran exclosos de moltes coses a causa d’un model d’ensenyança que dividirà més que unir.

Frase del mes:

– Hola, profe. Sabías que era la favorita de tu sustituto?
– I això?
– Porqué soy la más guapa de la clase.
– Alça!!!
– Qué es eso profe? No me estarás insultando?

Son Ferrer, una urbanització que ja forma part de la meva vida.