Arriba un d’aquests nous rics a un hotel, i demana pel director, li dóna mil euros i li diu: jes, jo he de fer quatre gestions, i pel capvespre tonaré. Si m’agrada s’habitació, em quedaré uns quants dies, si no, me tornes es mil euros.

Aquell home se troba amb mil euros a ses mans, i pensà: em convé anar a veure el fuster que em va fer sa reforma, que si no… Se’n hi va, i li dóna es mil euros, quant aquell homo veu es mil euros, just feia una estona de se cridada de telèfon, del seu proveidor de fusta, i agafa els topins, i a pagar s’ha dit. El del magatzem de fusta, quant el veu li pegà un ataquet d’alegria, perquè ell era soci d’un “club d’alterne”, i ja estava amenaçat, que si no començava ha pagar, l’amagaria poc al genet.

Sa madona des club, que ja no sabia com fer-ho per tenir habitacions, agafa els mil euros, tancà hi de dellà cap a l’hotel. Ala jes, tu que pasaves pena de no cobra les habitacions. Aquell homo encara no s’havia estojat es mil euros, devalla el nou ric, i li diu: tornem els mil euros, això no es lo que em pensava, i li torna es mi euros.

Sra. Merkel, Sr. Sarkosi, Sr. Rajoy, Sr. Montoro, Sr. Bauçà… com va dir el Sr. Machado: “El camino se hace andando”. No sé si la seva capacitat basta per a entendre això.