Atenea va dir a Odisseu, al llibre la Odissea:
“Creus que la vida començarà quan arribis a Ítaca, i no entens que en realitat la vida és aquest viatge”.
Com diu el xaman Felip Forteza, 12 és un número màgic, “els 12 magnífics”, “ els 12 apòstols”, “12 són les hores del rellotge” i …. 12 eren els cascavells del cavall de na Marisol, i seguint el protocol, dotze vàrem ser els elegits per la superstició del xaman per arribar a la cima de Mallorca, fer el recorregut de 0 a 1400 (de Cala Tuent a la cima del Puig Major).
El dia va començar plujós, i amb aquest, les preguntes de: què en fèiem? Hem de partir? Ho deixem per la setmana que ve? … res, tot un continu de preguntes i respostes que es van quedar amb el “partim i en esser allà ja ho veurem”. Uns quants ja havien avisat de la seva absència, però tots els que no ens va fer por l’aigua, vam partir.
Dintre del bus, els guies de cada excursió es van decidir a explicar una mica els itineraris de les excursions. Primer va ser el torn de Guillem Pont i Guillem Quina, Sa Costera, i després de Felip Forteta, 0-1400. Aquest darrer, va aprofitar, a part d’explicar l’excursió, per cantar una cançó, escrita per ell, i animar els qui havien decidit pujar a la cima. Amb això, arribem al “Mirador de ses Barques”, on deixem els “Trescadors” que s’havien decantat per anar a “Sa Costera”, i tres quarts d’hora més tard, els 12 elegits, arribem a Cala Tuent.
Cançó del xaman:
Au, au idò,
pujau,idò pujau,
no puc anar
amunt, amunt amb tú.
No puc anar
amb tu, amunt, amunt.
au, au idò
pujau, idò pujau.
(bis)
Jo som el cap del grup,
som el rei del món.
Per endurme’n el puig,
em basta anar-hi i punt.
I ara si veniu amb mi,
i no vos sap cap greu,
vos duré pel camí mes cruu,
com en Pedro i Na Siulell.
Au, au idò.
Pujau, idò pujau,
no puc anar
amunt, amunt amb tu.
No puc anar
amb tu amunt , amunt.
Au, au idò
que estic cansat com tu.
El lloc, vam berenar, per tal de no aturar-nos fins al camí dels binis. Partim camí per amunt, tot seguint el camí cap a sa Costera. Uns quants minuts més tard, ens desviem carritxeres per amunt cap a l’esquerra. L’excursió va anar seguint el seu curs, tot i que tot el temps veiem com una boira espessa tapava el Puig Major. Passem pel Pas des Marge i ja veiem el Pas del Ruc, un pas que entre les banyadures de les pedres i petits que eren els entremitjos, els peus quedaven una mica enrocats alhora de pujar-lo. Tot seguit, va venir un tram de camí pla, fins al camí del Binis, metre 922.
Tres hores havien passat des que havíem començat a caminar, i ja era hora d’aturar-nos a carregar piles. “Cercam un lloc on dinar?” era la pregunta, lo difícil era trobar-lo i que no hi pegués oratge. Al moment que vam arribar al punt es va moure molt de vent, fred, brusca i boira, és a dir, un poc de tot menys sol i neu. Decidim agafar lloc acotats davall uns pins. En acabar van tornar a sortir les preguntes de l’inici: “seguim?”, aquet pic vam decidir deixar-ho córrer i baixar fins a Fornalutx pel camí reial de Monnàber, a esperar els altres fent un cafè. Ara bé, qui diu un cafè diu: tortada, variats, xocolates… matar el temps i esperar el bus. Mentrestant, el xaman aprofita el moment per fer el ritual de 0-1400, que s’havia de realitzar al “Penyal del Migdia”, llegint el text i canonitzant l’aigua recollida a Cala Tuent.
Ara bé, mentre estem a taula, contactem amb els membres de l’altre excursió i ens expliquen que encara els falta una hora, per arribar a Sa Costera, per tant, fent sumes, falten dues hores i mitja per a què ens passin a cercar. Decidim arribar a Sóller, allà fan uns bons gelats. Per tant, agafem les maletes un altre cop i agafem camí del GR fins al poble veí, on aprofitem per fer el gelat i arribar a fer una visita cultural a Can Prunera, casal modernista, i tot seguit esperar el bus a la benzinera del poble.
Resumint, una passejada per amunt que es va transformar en un camí llarg i gastronòmic. De Cala Tuent, a la benzinera de Sóller. Un dia de pluja que va donar per molt.
Eugènia Jaume