Amb motiu que enguany es celebra el 50 aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, que inaugurà les sessions a l’octubre de l’any 1962, és bo repassar algunes de les novetats a les que apuntà dit Concili i que suposaren una nova mentalitat d’església, encara que molts opinen que és necessari recuperar part d’aquestes novetats.

Abans del Concili, els laics eren considerats només col·laboradors de la jerarquia; eren com el “braç” de la jerarquia que podia arribar als cristians allunyats per tal de convertir-los en practicants. En canvi el Concili Vaticà II afirma que els cristians tenen una missió pròpia en l’Església i per el món, on “han de ser sal, llum i ferment”. Tots els cristians participen del sacerdoci de Crist, construint el Regne de Déu i organitzant la societat segons el pla de Déu.

Abans del Concili, l’Església recela de la modernitat, de la manera de pensar del món modern que reconeix l’autonomia de la raó respecte de la fe, que dóna importància a l’ésser humà per ell mateix i no solament per la seva relació amb Déu, i que accepta els avanços de la ciència i de la tècnica, en principi, com a bons. També condemna el modernisme, que duu fins a l’extrem el els principis de la modernitat. En canvi el Concili Vaticà II accepta com a bons els principis de la modernitat, tot i que no aprova el modernisme: L’Església té l’obligació d’esbrinar els signes del temps i d’interpretar-los a la llum de l’Evangeli”. Accepta com a bons certs canvis de la societat i mira amb bons ulls una societat secularitzada (no sacralitzada, ni configurada i dirigida per principis i signes religiosos). Accepta com a bona la separació entre l’Església i l’Estat (independència mútua i sana col·laboració). Però entreveu els perills del secularisme que redueix la religió al pur folklore extern o que privatitza la religió limitant-la a la intimitat personal de cadascú, sense implicacions socials i polítiques, enteses com la tasca dels ciutadans en construir constantment la societat.

Abans del Concili Vaticà II, l’Església, perquè se sent l’única posseïdora de la veritat, condemna “els errors” dels que no pensen com ella, i considera l’ateisme i les altres religions com a contraris a la voluntat de Déu i perniciosos per la humanitat. En canvi, després del Concili, sense renunciar ni a la veritat ni a l’evangelització, però sense imposar-la a ningú per la força, estableix un diàleg amb tots els homes i dones bona voluntat, cercant els aspectes positius de l’ateisme, de les religions no cristianes, especialment de la musulmana i de l’hebrea, i molt singularment amb els cristians no catòlics, donant un gran impuls a l’ecumenisme. L’Església, a més, ha d’estar especialment atenta al clam dels pobres.

Crec que es bo que, adesiara, repassem les moltes clarividències i nova mentalitat que el Concili Vaticà II ens aportà. Pot ser algunes restin sense estrenar i altres hagin caigut en l’oblit.