Aquests dies, la gent dels nostres pobles s’acosta als cementiris fent memòria dels qui ens han precedit i han deixat petjada en les nostres vides i la nostra història. El motiu és la festa de Tots Sants i el dia dels fidels difunts. I ens vénen a la memòria molts de pensaments i fets compartits amb els que ja no hi són, i que sentim que viuen. I quantitats d’emocions i sentiments vibren fort dins el nostre cor i desperten l’enyorança d’aquells que, sense ser-hi, sentim que ens acompanyen .
També, a les esglésies, es llegeixen textos bíblics que fan referència a la bondat, santedat i felicitat de les persones, des de la creença que el bé perdura sempre i es va acaramullant fins que tots arribem a ser un cos tot plegat amb Déu. Estadi que descrivim com felicitat eterna, sense fi, que transcendeix fins i tot l’espai i el temps d’aquest món.
El text bíblic central del dia de Tots Sants són les benaurances. Que descriu el projecte de felicitat que Déu proposa. En què podem invertir la vida per aconseguir la felicitat que no caduca, ni es podreix, malgrat les dificultats de la vida, com són les malalties, els desastres naturals, les crisi econòmiques, les guerres, la mort, etc.
I ens sorprèn veure que les propostes de felicitat de les benaurances, que tenen com a meta la felicitat eterna, no fan referència a pràctiques religioses o devocions i celebracions pietoses; sinó a actituds que hem de mantenir de forma permanent, si realment volem ajudar a tothom a què la vida sigui més bona de travessar, i més suportable i que la gent sigui una mica més feliç. D’això parlen les benaurances quan descriuen i apunten a la felicitat que Déu vol: Feliços els qui tenen fam i set de justícia; feliços els qui tenen misericòrdia; feliços els nets i transparents de cor; feliços els qui lluiten per la pau; feliços els perseguits i calumniats i insultats a causa de complicar-se la vida per defensar la justícia dels dèbils; feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui ploren, perquè aquests no són els opressors, els injusts, els perseguidors, els explotadors. Aquesta és la felicitat permanent i eterna, que res de la vida ens pot prendre. Ser persones que fèiem la vida més humana i millor, més digna, amb menys limitacions i sofriments, més gustosa, més feliç per tothom, amb una mirada universal. Imaginant i lluitant la salvació i la felicitat que les benaurances descriuen com la felicitat que Déu vol compartir amb tothom.
Aposta l’Apocalipsi descriu d’aquesta manera l’estadi final de la vida i de la humanitat: “Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”. Han madurat i s’han purificat amb l’esforç, el treball i el sacrifici a l’estil i semblança de Jesús.
Que és com dir, l’aplec festiu dels qui han trobat la seva felicitat mirant de fer una mica més feliç la vida i el dia a dia dels demés. Es l’aplec dels qui han trobat la seva felicitat vivint les Benaurances de Jesús: que han eixugat les llàgrimes dels qui ploraven, han compartit el dolor i la causa de les víctimes, han redistribuït la riquesa entre tots i totes, han cercat i creat condicions de pau, no s’han aprofitat dels seus càrrecs i del seu nivell social. I molta d’aquesta gent, ells mateixos han estat víctimes. És de tots ells que les Benaurances parlen. Es de tots ells que aquests dies fèiem memòria.
I són ells que ens esperonen a continuar aquest mateix programa cada dia amb molta altra gent de tots indrets; millorant la situació dels pobres, dels més febles, dels més desatesos, dels més malalts, dels qui més sofreixen, per avançar junts cap la meta que Déu vol, que és el benestar i la felicitat universal. Fins que tots siguem ú amb Ell.