Sovint, quan llegim l’evangeli, ens adonem que no parla només del seu temps, sinó que fa referència a situacions semblants de totes les èpoques, i també de la nostra.

Dins el món jueu del temps de Jesús, donaven molta importància als llibres de la Llei. Per ells, sabre la Llei, anomenada “Torah”, volia dir conèixer la voluntat de Déu. Viure la Llei volia dir seguir amb tota fidelitat el camí de Déu. Per ells, la Llei era la llum de Déu que guiava el seu caminar.

Però va arribar un moment, que volent que la Llei, donés resposta concreta a totes i cada una de les situacions quotidianes de la vida, n’arribaren a acumular 613; (365 que prohibien i 248 que obligaven); Com podeu suposar, tantes normes juntes, que moltes d’elles s’han de tenir en compte diàriament( com per exemple les passes que podien donar el dissabte dia de descans), a més d’arribar a dir beneitures, també eren impossibles de complir. La Llei, que en principi era una orientació bona per ajudar a la gent, s’havia convertit en un obstacle per viure en pau i lo únic que feia era complicar la vida a la gent i embullar-la, creant culpabilitat, i frenant-los de fer molt de be per por de la por.

Aposta un Mestre de la Llei, entès en doctrina però a la vegada amb bastant de sentit comú, acudeix a Jesús i li demana que li aclareixi, d’una vegada, quin és el bessó autèntic de la religió. Quina conducta és la que ens fa amics de Déu i realitzadors del seu Projecte dins el món .

I Jesús li respon una cosa que ells ja tenien escrita als llibres de L’Antic Testament, però que amb tantes lleis afegides una damunt l’altra, ja ho havien tapat del tot.

Jesús diu que l’essència de la religió, l’essència de la relació amb Déu, és descobrir-lo no com un Déu-Llei, sinó com el Déu-Amor: un Déu que perquè ens estima infinitament mai deixa de donar-se i fer-nos ésser; i que ens fa entendre que per viure plenament hem de ser com Ell: estimar gratuïtament a tothom. Ja que estimar el proïsme és la manera pràctica de reconèixer a Déu i adorar-lo.

Això és el que va entendre aquell Mestre de la Llei que acudeix a Jesús perquè li aporti una mica de llum enfront de tantes normes: que l’autèntic culte i adoració de Déu és estimar a tothom com un germà o germana; i que qualsevol llei o normativa ha d’ajudar a això o és inútil i fins i tot negativa.

Qui estima està a prop del Regne de Déu, qui estima és amic de Déu. És el que Jesús diu a aquell mestre de la Llei, i que ell, encara que pertany a una institució endurida i tancada com és el Temple de Jerusalem , entén perfectament, per això diu: Estimar a la vegada a Déu i al germà amb totes les forces, amb tot el pensament i amb tot el cor és millor que tots els sacrificis i ofrenes cremades damunt l’altar. Aquesta és l’autèntica religiositat que ens encamina en el Projecte de Déu.

Jeroni Llambias Vidal