En temps de Jesús molta gent sofria i es sentia oprimida per situacions molts diverses: perquè eren pobres, perquè estaven malalts, perquè eren dones, perquè tenien una idea falsa de Déu (fred, justicier i llunyà), perquè eren víctimes d’injustícies d’altre gent i víctimes del poder polític, i fins i tot del poder religiós del Temple de Jerusalem. I Jesús dedica tota la vida pública, amb paraules i fets, a rompre i canviar mentalitats, creences, costums, hàbits, tradicions, doctrina, lleis, maneres de ser i d’actuar, que feien sofrir injustament i tancaven el camí de la vida a molta gent, “fins i tot en nom de Déu”.

Jesús es sent enviat per Déu i revestit de la seva força i esperit per capgirar tot allò que oprimeix a la persona i no la deixa ser el que ha de ser, i no la deixa “ volar amb tota la llibertat que necessita, per realitzar-se i experimentar la vida amb tota la seva intensitat i capacitat.

L’Evangeli va mostrant fets, paràboles, situacions, que expliquen amb detall com Jesús allibera a un i l’altre , i a la comunitat creient i societat del seu temps. Per això, a la sinagoga de Natzaret, posa en boca de Jesús unes paraules del profeta Isaïes, que va llegint mentre diu: “L’Esperit del Senyor reposa sobre mi, ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. I havent acabat de llegir, tanca el llibre, i afegeix: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. L’evangeli ens presenta quin és el projecte de vida de Jesús, que duu endavant durant la vida pública. I diu: és una Bona Notícia pels desvalguts, perquè allibera a la gent de tot allò que materialment i espiritualment la fa ser desgraciada i infeliç. A Jesús el que més el preocupa no és si la gent va o no a la sinagoga i al Temple de Jerusalem, sinó que tota la gent es trobi be.

Però, també, és molt important que entenguem: que la nostra església i cada un de nosaltres mateixos som enviats al món per continuar la missió alliberadora de Jesús: capgirar tot allò que fa a les persones desgraciades i infelices i les fa sofrir innecessària i injustament: alliberar els malalts en tot el que puguem; alliberar els immigrants d’una situació inhumana i denigrant; alliberar els aturats de les seves impotències i indigències i manca de treball , alliberar els presos de la pena de mort i d’unes condicions de vida insegures o sense respecte a la dignitat de cadascú; alliberar a la gent major de la soledat i de la manca d’assistència; alliberar-nos a nosaltres mateixos d’esclavituds interiors que ens impedeixen servir, compartir, perdonar, confiar amb els altres, donar-nos als demés; alliberar a la nostra mateixa església de tabús, pors, interessos creats, que no la deixen percebre els signes dels temps ni escoltar la veu del poble que reclama, sovint, paraules i decisions noves que obrin el camí a noves realitats i sensibilitats, com poden ser: la parella, la capacitat de decisió dels laics dins l’església, el paper de la dona, el sagrament de la penitència, la sexualitat, l’organització més democràtica dels nostres funcionaments, prescindir de títols, poders, luxes, ambicions, etc. . No voler imposar a tota la societat el propis punts de vista de la vida i dels costums, respectant la pluralitat i diversitat del poble. Esser lliures per promoure la llibertat i “l’any de gràcia del Senyor”. Esser lliures per viure més la justícia de defensar el desvalgut i crear condicions de menys desgràcia, més sentit i més felicitat.

No hi ha dubte que, en aquest temps que ens trobam i vivim, hi ha molt que fer social, política i religiosament.