Aquest matí la notícia corria com una reguera de pólvora…O potser no, perquè en el fons els cafès són com les persones, canvien en funció del grup. Es així que ara mateix no sé si, de bon matí, els pagesos també en parlaven; potser no, ells tenen altres maldecaps: la pluja, els mens, els tords, les lletres grosses del diari que a vegades s’agafen com a sentències definitives (fotre!, es diari ho diu!)

Però era el tema de conversa de tots els que hi havia en aquell precís moment:

– Ahir els municipals -així en plural- es varen inflar de posar multes!

– Si, em varem demanar si el cotxe era meu…

D’entrada no hi ha cap valoració una simple descripció dels fets. Cap referència a si esta bé o malament, si era hora o si s’han passat…

-No, hi són feixugues…-deia un altre-

-Noranta euros em varen fer pagar a mi per aparcar davant el forn

Sense adonar-se’n es delatà com un habitual transgressor de la norma clarament indicada. De seguida, però, arribà la pregunta interessada

-I qui era?, un d’aquí?

-No, no el vaig conèixer era un extern…

Un silenci espès es va estendre per tota la sala, com si tothom aprofundís en els seus pensaments sense atrevir-se a mostrar-los obertament

Segons havia sentit contar, i te temps de ser mentida, havia passat altres vegades, destinen un municipal extern, acostumat al vora mar, a fer algun servei temporal a la vila i posa multes que, després, l’afectat recorrerà per la via del clientelisme anant a parlar amb el Batle

Per això ara mateix, no sé ben bé si la conversa del cafè ve derivada d’una flor d’estiu o si és la lògica i necessària aplicació d’uns criteris de coherència circulatòria… però bé, ben prest els inequívocs indicadors del cotxes aparcats a la Plaça o amarrats a un cornaló, dictaran opinió