A les portes de la Setmana Santa

Ens trobam a les portes de la Setmana Santa, a punt de celebrar la passió, mort i resurrecció de Jesús. Uns ho faran com una tradició cultural religiosa, altres ho faran des de la fe i pot ser altres ni d’una manera ni altra.

Però es celebri com es celebri, el que no ens pot passar per alt, de cap manera, és la passió de Jesús que s’actualitza en el sofriment dels nostres germans i germanes, que continuen patint amb més força en el nostre temps. Recordar i reviure la passió de Jesús, ens apropa a tots aquells i aquelles que es senten abatuts per la impotència, com poden ser totes les víctimes de desnonaments, o dels poders econòmics i de l’atur, o de la violència de gènere, o de qualsevol enfrontament bèl·lic, o de la emigració forçada, etc…

El Bisbe Pere Casaldàliga, comentant una de les escenes de la passió de Jesús, en concret la que Jesús es despenjat de la creu, escriu: “Davallat fins a la mort, abatut en el terra de la impotència, germà fins a l’extrem”. I comentant l’escena en que Jesús cau davall el pes de la creu, escriu: “Caigut i nu en el cos de la dona deixada en el camí dels homes prepotents”. I davant l’escena de Jesús enfront de les dones que ploren en veure’l camí del calvari, comenta: “Presència indiscutible dels desapareguts, Tu salves la memòria i l’esperança”. I així una darrera l’altra podem trobar l’actualització de totes i cada una de les escenes de passió de Jesús. Això és el que hauríem de sabre fer aquests dies, més enllà dels ritus i tradicions i representacions pròpies de la setmana santa. El nou Papa Francesc a una de les seves homilies dirigida als cardenals deia clarament: “o confessam el Crist crucificat o no som deixebles de Jesús; podem ser capellans, bisbes, cardenals o papa, però si no caminam amb la creu, no som seguidors de Jesús.  Aquest dies ens han de dur a veure i contemplar la passió del món i ser nosaltres mateixos agents actius de denúncia de qualsevol casta d’abús o de injustícia  i actuar a favor dels més desfavorits, com el gra de blat que, aparentment mort, lentament va germinant.

No podem oblidar l’escena que l’evangeli conta el dia del Ram: quan Jesús arriba a Jerusalem, no per fer-lo rei de forma triomfal i exitosa, sinó per ser jutjat i condemnat a mort pels poders constituïts i interessats del moment, és el poble senzill, dominat, temorenc, que es veu en perill i sense esperança, qui crida amb totes les seves forces, dirigint-se a Jesús: “beneït el qui ve en nom del Senyor”. Jesús que està amb els darrers, és esperança contra tota esperança per tots ells.

Viure el bessó de  la setmana santa, és fer camí cap a unes comunitats i una església que com Jesús irradiïn esperança als més desesperançats. Si això no succeeix, podem ser devots, confrares, més o manco religiosos o conservadors de les tradicions culturals, però no gaire deixebles ni església de Jesús. Jesús no entra a Jerusalem com un triomfador ben plantat i exitós, sinó com un pagès senzill, solidari amb el seu poble, muntat pobrament damunt un pollí o una somera jove.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.