Un dels passatges de “Flor de card” es situa a l’entorn del foguerons dels dissabte de Sant Joan i de la festa posterior.
Assenyala Salvador Galmés: “Les nines, de bracet, formant filera de banda a banda de carrer, anaven i venien dins l’espai d’un centenar de passes, cantant alegrement:
Sant Joan pelós
va vestit de seda.
Amb una candela
agenoiem-nos
Flor de Card és una novel·la però parla de fogueres i de Sant Joan “pelós” i també “pelut”
Vegem una part del text:
La flamarada es desplegava en llengües movibles, tèrboles de fum, com un immens magranó mostii de pètals revincladissos. Les ombres dels circumstants projectades a les parets i en el pla del carrer, se movien darrera ells en dansa de bubotes.
– D’on deu venir això de fer foguerons, tia Bet?
-Re-capso! Jo no ho sé: però és una cosa ben re-de-veia. Com jo era al·lota sentia contar a sa padrina -al cel sia ella i tots los difunts!- que sempre n’havia vist en venir s’estivada i a sa primavera de s’hivern. Lo que llavò, an es parèixer, en feien més que ara, perquè cada carrer tenia es seu, i se provaven a veure qui en faria més gros.
Altres curiositats a destacar:
La comparança metafòrica del foc amb un magranó (magrana petita que no s’ha desenvolupat)
També la minuciosa descripció que fa del vestit, dels instruments i cançons que el Sant i els dos dimonis ballaven
Elements de reflexió:
Com es conformen, evolucionen i transformen les tradicions?
Sant Joan pelut
Sant Joan pelat!
Feis sortir ses eines
de s’enamorat!