On són els intel·lectuals?

En Tomeu Mestre, Balutxo, ha fet arribar el següent article, que reproduesc per considerar-lo d’interès.

“Ni pel fet de parlar tothom és filòleg ni pel fet de pixar tothom és uròleg! Front a tantes intromissions dels polítics en afers lingüístics, fetes des d’un odi contra el català que els posa en ridícul davant del món (Lapao, l’Iber dels valencians, la diarrea gonella del PP a les Illes…), és bo recordar que en anteriors ocasions els intel·lectuals espanyols es banyaren el cul en defensa de la Ciència i de la veritat.
La il·lustració adjunta reprodueix l’escrit de maig de 1975 de la “Real Academia de la Lengua Española” avalant la catalanitat de la llengua dels valencians. A l’enllaç de baix trobareu una història anterior (amb García Lorca i Ortega de protagonistes) que ens hauria de servir de referent encoratjador. La curiositat és que en ambdós casos, els escrits es varen fer en temps de dictadures militars (les de Primo de Rivera i Franco). Ara cal demanar-nos si els il·lustrats espanyols han desertat o si han caigut en la més baixa de les covardies”.

11 pensaments a “On són els intel·lectuals?

  1. A part dels motius totalment despectius a què fa referència l’escrit, també ens podríem demanar si el fet que alguns personatges, polítics, articulistes i mitjans d’un i altre bàndol (encara que en la meva opinió, més de dins del Principat que de fora) hagin lligat, en els seus discursos i escrits, la qüestió de la llengua catalana amb altres qüestions d’índole política o econòmica,  ha pogut ajudar a què gent que defensa la unitatde la llengua catalana des d’una òptica estrictament científica hagi optat per apartar-se del debat per evitar que falsament l’erigissin com a defensor o detractor d’altres coses que res tenen a veure amb la llengua.

    Per posar un exemple, després d’escoltar un discurs den Joel Joan que embolicava  la qüestió de la llengua amb qualsevol altre aspecte, per molt d’acord que pugui estar amb el punt de la unitat de la llengua, no hagués tengut coratge d’entrar en un debat d’aquest tipus.

      • Independència, estatut d’automia, agència tributària propia, concert econòmic, balances fiscals, seleccions nacionals, estructures polítiques nacionals i autonòmiques, papers de Salamanca, trilingüisme i la importància pràctica de l’anglès, rivalitats futbolístiques, diferències culturals pròpies de cada territori… Per citar alguns conceptes, d’una i altra banda, que en escrits o discursos s’han volgut relacionar amb el tema de la llengua…

        • Quan hom defensa el seu idioma o qualsevol altra cosa de la seva cultura pròpia, no es pot fer més que aplaudir-lo (sempre i quan no ho faci atacant a una altra).
          Crec no haver sentit mai cap paraula despectiva per part den Mas, Junqueras, Maragall… envers cap altre idioma, sempre ho han fet defensant el seu propi. Fins i tot han deixat molt clar que en esser independents, el castellà continuarà essent idioma cooficial.
          Però potser si tu ho has vist o sentit, ens podries dir a on?

          • En cap moment dic que cap personatge xerri despectiu de ningú aprofitant la defensa del català, sinó que aprofitant aquest motiu científicament irrefutable es lliga, per segons qui, amb altres termes que sí poden ser objecte de debat (independència, concert econòmic…). Alguns articles de Pilar Rahola parlant de les seleccions nacionals o els discursos den Joel Joan a les diades, sobretot desde 2007, són els exemples més clarividents.

            També t’he posat exemples contraris de gent que per defensar un millor aprenentage de l’anglès (finalitat que la gran majoria recolça), ataquen el català i la seva unitat.

            Només he utilitzat el terme despectiu en relació als motius a què fa referència el text com ‘covardia’ o ‘desertors’, després de repasar termes tan erudits com ‘banyar el cul’.

  2. Per altra banda val a dir que a més del PP hi ha altra partits que no volen sentir ni parlar de la nostra llengua. Podriem anomenar-ne una bona partida: UPyD, Ciutadans, Equo… i d’altres com és el cas del PSOE valencià tampoc han mogut mai un dit a favor de l’idioma català.

  3. Personalment crec q si saps quina és la veritat lhauries de defensar per damunt d’alguns interessats q poden usar les teves paraules al seu favor.

    Sempre pots fer un incís en el teu manifest explicant q això no vol dir q defensis “altres coses”. Per posar-te un exemple q no té res a veure seria com si no volguessis defensar la figura del Che pq el capitalisme s’ha apoderat de la seva figura (“interessats” com ara el Corte Inglés on pots comprar un poster seu i tot). Per damunt de tot va el valor real de les coses no? Per davant del q diran o amb qui ens relacionaran…

    I sobre el manifest q mostra en Tomas, vols dir q en aquell temps no hi havia també interessats? Jo diria que si … I aixi i tot es va fer el manifest. Ara bé, fa poc també se’n va fer un de manifest, però a favor del castellà i en contra del teòric despotisme nacionalista (com si ells no ho fossin), amb la firma d'”il.lustres” figures com en Fernando Savater, Vargas Llosa o el teu bon amic Gregorio Manzano (àlies Gori Pomera). Ja veus q els temps canvien i q per Los Madriles no estan tan lluny del Principat com trobes

  4. Bon dia,

    deia Don Miguel de Unamuno que no va conèixer ningú tan pulcre amb el castellà com Pompeu Fabra (qui com a enginyer va treballar durant uns anys a l’Escola Industrial de Bilbao). Segons el filòsof basc i etern catedràtic de Salamanca, la forta estima de la pròpia llengua per part del lingüista català, feia que fos iguament de respectuós amb la resta de llengües.

    Portat a l’actualitat, vist com destrossen els polítics la llengua (tant fa quina) i, sobretot els polítics espanyols, no en saben parlar cap altre que el castellà… no m’estranya segons quines actuacions en temes lingüístics. Estaria temptat de dir que potser el plurilingüisme de Pujol (català, castellà, alemany, francès, italià i anglès) i Mas (català, castellà, francès i anglès) explica bona part del seu major ‘tacte’ per les llengües. I dic estava temptat, perquè després he recordat que els dos darrers ministres plurilingües que van tenir, respectivament, els governs Zapatero i Rajoy van ser la Leire Pajín i José Ignacio Wert.

    En resum, estimar la pròpia llengua i saber-ne d’altres, ja et dóna molt bagatge de sortida… però no n’hi ha prou.

    Jaume

  5. D’acord amb el que deia en Pau, un “intel·lectual” no tocaria tenir cap problema per deixar clara la seva postura en favor de la unitat llengua catalana, encara que discrepàs en altres aspectes de caire polític. Jo crec que a les altres comunitats autònomes hi ha un rebuig més o manco sistemàtic a tot el que faci olor de català, la qual cosa diu molt poc en favor d’aquests intel·lectuals que no volen manifestar-se públicament per defensar un aspecte lingüístic que saben cert que que és així com assenyalen els acadèmics espanyols.
    I parlant del “lapao”, per acabar amb un somriure, és una llàstima que l’inefable Monago no hagi seguit el mateix camí que els aragonesos i hagi rebatiat la “Lengua española propia de Extremadura”, o sigui, el “lepe”!

  6. Veurieu com canvia de ràpid el posicionament de segons qui, si fos per Sudamèrica on es comencés a fomentar el sessesionisme lingüístic.
    Es tracta simplement de diferenciar entre creença i evidència. Clar que quan un ‘intelectual’ expressa la seva creença ho associam a evidència. Vaja, algo similar als metges homeòpates, jaja.

  7. Com pots veure Libèl.lula a partir dels casos del pp de sa pobla i st llorenç q han votat en contra del TIL i a favor de la unitat de la llengua catalana , es poden defensar coses amb sentit comú sense por de ser titllats de radicals catalanistes

Respon a Pau Quina Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.