Del director que anomenam avui, Quentin Tarantino, podríem posar escenes de qualsevol dels sus films, des de Reservoir Dogs fins a Django, passant per Pulp Fiction o Kill Bill. Però jo, al final, he optat per posar-vos la introducció d’Inglourious Basterds (Malditos Bastardos).
Aquesta pel·lícula és una revisió històrica del final del nazisme passat pel sedàs de Quentin Tarantino (és a dir, no espereu gens d’autenticitat històrica ja que la seva intenció mai ha estat fer cine social i realista sinó que, al contrari, vol oferir evasió i divertiment). Basta dir que Brad Pitt surt tallant cabelleres nazis…
Més o manco la pel·lícula és una mescla de spaghetti western i cine bèl·lic italià dels anys seixanta. Us deix la introducció del film perquè el trob un dels moments més brillants de les més de dues hores que dura la cinta. Aplega tensió, humor negre i, marca de la casa Tarantino, reunió d’un bon grapat de personatges enfrontats en un espai ben reduït (en aquest cas una caseta de camp). Aquesta escena podria haver quedat anodina i passar sense pena ni glòria, però Tarantino és capaç d’imprimir-li el seu segell personal: diàlegs fantàstics, tensió in crescendo, actors genials que exhibeixen la seva expressió facial, el boom final… Senzillament genial, senzillament Tarantino.
Aquí us deix aquests deu minuts de cinema brillant: