L’altre dia just abans de repartir els bunyols a l’escola, els alumnes de l’escola de Sant Llorenç cantaren diverses cançons (una per grup).
D’entre totes elles, aquesta em cridà l’atenció i no em vaig poder resistir a cantar-la en veu baixa.
Quan escolt aquesta cançó, em venen records de quan la meva padrina materna (que traspassà fa ja molts d’anys), la cantava a la cuina de ca seva el temps que ens feia el dinar a jo i el meu cosí quan tot just teniem 5 o 6 anys.
Indagant els origens de la cançó he trobat aquest article a on s’explica que la cançó data ni més ni manco que del segle XVII o fins i tot podria ser anterior.
Tot i que la cançó ha estat versionada diverses vegades, la més famosa fou la que va fer el grup eivissenc UC, format per en Joan Marí, n’Isidor Marí i en Victorí Planells i que va servir a mode de cançó reivindicativa durant els anys 70 al costat d’altres cançons com “Al vent” den Raimon o “Que volen aquesta gent” de na Maria del Mar Bonet.
Aquí la teniu.
A la ciutat de Nàpols
hi ha una presó,
la vida mia,
hi ha una presó,
la vida mia amor.
Hi ha vint-i-nou presos
que canten la cançó,
la vida mia,
que canten la cançó,
la vida mia amor.
La dama està en finestra
escoltant la cançó,
la vida mia,
escoltant la cançó,
la vida mia amor.
Els presos se’n temeren,
ja no cantaven, no,
la vida mia,
ja no cantaven, no,
la vida mia amor.
-Per què no cantau, presos?
per què no cantau, no?
la vida mia.
per què no cantau, no?
la vida mia amor.
-Com cantarem, senyora,
si estam dins la presó?
la vida mia,
si estam dins la presó,
la vida mia amor.
Sense menjar ni beure
més que algun rosegó,
la vida mia,
més que algun rosegó,
la vida mia amor.
Demà serà dissabte,
mos penjaran a tots,
la vida mia,
mos penjaran a tots,
la vida mia amor.