Agricultura… “ecològica” (I)

En Jeroni Galmés, temps després de prometre-ho, ens ha enviat l’anhelat article sobre l’anomenada agricultura “ecològica”. La intenció de Jeroni és fer-ne una triologia, és a dir publicar-ho en tres parts (si bé, no m’ha comentat el temps que passarà entre part i part), per tal de mostrar la farsa que hi ha darrera d’aquesta mal anomenada agricultura ecològica. Aquesta primera part tractarà sobre la suposada qualitat dels productes ecològics i, posteriorment, en les altres dues parts tocarà temes com els aspectes ambientals (sostenibilitat)  i socials d’aquest tipus d’agricultura.

Au idò aquí us deixam aquesta esperada primera part que esperem que susciti tan d’interès com el seu anterior article de l’homeopatia:

Més segura o més perillosa?

La necessitat de transformar l’agricultura actual cap a un sistema capaç de produir aliments amb un menor cost ambiental i més just socialment està fora de dubte. Com també que aquest canvi de model ha de de permetre alimentar 9 bilions de persones seguint un estàndard dietari europeu. Aquest darrer objectiu, a més de canvis en el sistema productiu haurà de menester canvis en el sistema de distribució d’aliments a escala planetària.

El debat, per tant, de quin ha de ser el model productiu del futur és oportú i rellevant. Des de fa un temps s’ha promulgat que l’agricultura ecològica és una eina per aconseguir aquesta fita.

Per altra banda, hi ha molts exemples en què les etiquetes ‘biològic’, ‘ecològic’ o els seus diminutius ‘bio’ i ‘eco’, i fins i tot de ‘natural’ (vegis l’estafa del Pambimbo de Punset) actuen de reclam per atreure l’atenció d’un públic desinformat, que acabarà pagant un preu més alt per un producte que, en principi, hauria d’oferir unes majors qualitats i/o garanties que els equivalents convencionals.

Què és l’agricultura ecològica? A nivell social, possiblement una mescla de percepcions relacionades amb una major seguretat (més saludable) i més sostenible ambientalment i socialment. L’objectiu d’aquest article (i d’altres posteriors) és aplicar pensament crític basat en evidències científiques que qüestionin si el que trobam amb el segell d’agricultura ecològica es correspon amb aquests valors. Aquest article en particular se centrarà en els aspectes relacionats amb la seguretat alimentària. Ja mirarem de trobar temps, més endavant, per tractar els aspectes ambientals i socials.

Abans, cal precisar que l’agricultura ecològica, més enllà de les percepcions que tinguem, es defineix com a aquell mètode d’explotació que compleix amb la normativa europea sobre producció de productes ecològics (reglaments 834/2007, 889/2008, 1235/2008, 1254/2008) i que rep la certificació de producció ecològica (etiquetatge ecològic). És a dir, regla un procediment i no un producte final.

 

Per això, aquesta normativa enlloc parla que el producte final presenti major qualitat ni que sigui més segur. De fet, el mateix portal web de la Unió Europea sobre agricultura ecològica té una secció de vertader/fals on s’explica que és fals que els productes ecològics tenguin diferent (major) qualitat que els productes convencionals (http://ec.europa.eu/agriculture/organic/organic-farming/true-false_es). Es pot dir més vegades, però difícilment més clar: el mateix organisme que regula l’etiquetatge dels productes ecològics afirma que els productes amb el segell ecològic no tenen una major qualitat. Aquesta afirmació la fan basant-se en els resultats de la immensa majoria d’estudis científics que han comparat la qualitat nutricional dels aliments ecològics amb aliments procedents de l’agricultura convencional o biotecnològica (el llistat d’articles científics podria ser molt llarg, com a exemples Magkos i col., 2006; Dangour i col., 2009; Forman i col., 2012; Smith-Spangler i col., 2012). Per tant, qui digui que els productes que ven són de major qualitat perquè han estat produïts amb mètodes d’agricultura ecològica està estafant el consumidor.

Si un analitza en detall la normativa, l’aspecte més distintiu és que el procediment per produir aliments ecològics és que s’han d’emprar productes naturals; els sintètics no són permesos. Per aquest motiu, als països de parla anglesa li diuen ‘organic agriculture’, fent referència al seu origen orgànic. I emprar productes naturals és millor que emprar productes sintètics? Depèn del producte. Hi ha mil maneres de morir ingerint productes naturals, per exemple, bolets tòxics. Però la normativa d’agricultura ecològica és tan irracional que si el producte és natural, en permet, en principi, el seu ús. I d’exemples n’hi ha a voler.

Respecte de la lluita contra les plagues, l’Spinosad és un producte natural (i per tant apte per a l’ús en agricultura ecològica) produït per la bactèria Saccharopolyspora spinosa. És un insecticida d’elevada eficàcia i molt persistent (elevada estabilitat química), que pot persistir de 6 mesos a 2 anys a grans de cereals (Hertlein i col., 2011). Un altre estudi va demostrar que l’Spinosad era molt tòxic per a les abelles i que podia tenir efectes mutagènics a nivell citològic per a mamífers (Mansour i col., 2008). Olis vegetals de diversa índole, azadiractina, piretrines o la rotenona són altres substàncies amb fort efecte insecticida. Un article recent demostra que la rotenona és inductora de la malaltia de Parkinson (Pan-Montojo i col., 2012). Fins fa 5 anys era emprada en agricultura ecològica pel simple motiu que és d’origen natural. La resta encara s’empren. Així, moltes de les piretrines naturals tenen un efecte igual de nociu que els piretroides sintètics (Dorman, 1991) i algunes de les naturals són 40 vegades més tòxiques que les sintètiques (Aitio, 2002). La veritat és que molts dels fitosanitaris de síntesi no són més que còpies millorades de l’extracte natural, basades en l’aïllament en el laboratori i producció sintètica precisa de la substància que produeix l’efecte desitjat.

Les plantes, quan són sotmeses a situacions estressants, tant sigui per factors físics (sequera, temperatures extremes, etc) o biològics (atac per plagues), responen de manera natural sintetitzant una sèrie de substàncies de defensa per superar la condició adversa. Moltes d’aquestes substàncies eren sintetitzades per la planta fins i tot en condicions de no estrès, com a estratègia de prevenció contra insectes fitòfags. Es tracta dels pesticides naturals. Un exemple és la patatera. Les varietats de patatera que cultivam procedeixen totes elles d’una sèrie d’espècies del gènere Solanum que habiten les valls andines. Aquestes espècies silvestres de patatera són tòxiques per a molts d’animals. De fet, les cròniques detallen els nombrosos casos de toxicitat i mort quan es van començar a consumir patates a Europa al segle XVI (Shibamoto i Bjeldanes, 2009). Aquesta toxicitat de les patates és causada per uns compostos neurotòxics (glicoalcaloides), que hem anat eliminant durant el procés de millora genètica de la patatera, descartant gradualment els tubercles més tòxics. Malgrat això, les varietats actuals de patatera encara mantenen la dotació genètica que les permet sintetitzar glicoalcaloides. De fet, es poden detectar nivells d’aquests pesticides naturals a la sang d’una persona que ha menjat recentment patata. Això no és alarmant, ja que la concentració està per davall del llindar que els toxicòlegs estableixen com a perillós. No obstant, una patatera que ha no estat tractada amb fitosanitaris (no l’han esquitada) i està infectada per plagues, dispara la producció de glicoalcaloides, en concret de caconina, respecte d’una patatera que sí que ha estat tractada amb fitosanitaris i està lliure de plagues. La patatera no és un cas esporàdic. El mateix podem dir de l’api (psolarens), la tomatiguera (solanina), els espinacs (àcid oxàlic), i un llarguíssim llistat de plantes que cultivam (Cellini i col., 2004; Chassy i col., 2010). De fet, el toxicòleg més prestigiós del món, Prof. Bruce Ames (Universitat de Califòrnia) va demostrar que el 99.9 dels productes químics que ingerim són d’origen natural, i que les quantitats de pesticides sintètics que ingerim a partir de les nostres plantes són insignificants si els comparam amb els pesticides naturals que produeixen els nostres cultius (Ames i Gold, 1990). A més, l’índex de toxicitat o carcinogenicitat HERT (quantitat ingerida d’un determinat compost químic per part de l’home respecte de la quantitat tòxica demostrada a rates) mostra que els primer llocs del rànquing (productes més cancerígens) es troben ocupats per pesticides naturals (caconina, àcid oxàlic, piperina, geranial, etc) i no per pesticides sintètics. Vol dir això que 1 g de pesticida natural és més cancerigen que un 1 g pesticida sintètic? No té el per què, però sí que diu que en la quantitat que els ingerim són molt més preocupants per a la nostra salut els pesticides naturals que els sintètics.

Per tractar malalties fúngiques, en agricultura ecològica no es poden esquitar amb productes químics sintètics, però sí que amb tota tranquil·litat s’empren sofre, sulfat d’alumini i potassi, i coure (hidròxid de coure, oxiclorur de coure, sulfat de coure tribàsic o òxid de coure). Me fa gràcia quan un diu: ‘aquestes tomatigueres – apuntant unes tomatigueres que gairebé no es destrien dins del blau – són ben naturals, no hi he emprat gens de química’. Segurament aquesta persona no ha estat informada del efectes perniciosos que metalls com l’alumini o el coure tenen sobre la salut humana o el medi ambient.

Clar que en alguns casos pot ser millor tractar amb sofre o coure que no fer res. I pos un exemple. El blat de moro és atacat per la plaga del perforador europeu (Ostrinia nubialis), per això cal una gestió eficient per controlar aquesta plaga. Però el problema per a la salut humana no ve directament de l’insecte perforador, sinó del fong que habita en les perforacions que l’insecte produeix a la panotxa del blat de moro. Aquest fong (Fusarium sp) produeix micotoxines, que són sense dubte una de les substàncies més cancerígenes presents als aliments. Fa 10 anys, l’agència alimentària del Regne Unit va determinar que els aliments derivats de blat de moro ecològic presentaven 3 vegades més de micotoxines que els convencionals. I també podríem parlar d’un altre component tòxic, les patulines, produït per altres fongs (Aspergillus i Penicillium).

Per retornar la fertilitat als sòls, l’agricultura ecològica no permet fertilitzants sintètics, però sí els inorgànics naturals i els orgànics (fems). Respecte dels fertilitzants inorgànics naturals permesos per l’agricultura ecològica, la roca fosfòrica sempre que s’hagi extret de manera natural de la roca mare, que per això mateix pot contenir un elevat contingut en cadmi. El cadmi és un element pesant que queda als sòls agrícoles i pot contaminar les aigües subterrànies. En canvi, els processos industrial de producció de fertilitzants fosfatats eliminen el cadmi. No cal dir que els dos fertilitzants, el permès i el no permès en agricultura ecològica, són inorgànics. Altra vegada no és una excepció, i a agricultura ecològica s’empren, per exemple (la llista és llarga): fosfat aluminocàlcic, sals potàssiques, sulfat de potassi amb sal de magnesi, sulfat de magnesi o sulfat de calci.

Quant als fertilitzants orgànics, principalment fems animals, pel seu origen intestinal poden tenir conseqüències nefastes. Dotzenes de persones van morir a Alemanya i Suècia i centenars van haver de ser hospitalitzades a causa de la crisi dels ‘pepinos’ de fa dos anys. Després d’una vergonyosa política de comunicació, les investigacions van demostrar que la causa va ser un brot d’Escherichia coli a una granja ecològica d’Alemanya, clar que això no va transcendir. Fixau-vos en el titular que la notícia de la pàgina web de rtve: que l’origen fos una granja ecològica s’informa al text, però no al títol. Ara imagineu si les morts haguessin estat causades per algun aliment biotecnològic (encara no s’ha reportat ni una simple intoxicació).

E. coli és una bactèria que quan causa patologies als humans solen ser alguns desajustos gastrointestinals lleus, però la soca O157:H7 que es va detectar a la granja ecològica alemanya fou especialment virulenta. Per què aquest fenomen es va donar a una granja ecològica i no en una de convencional? 1) Perquè les ecològiques empren adobs orgànics (majoritàriament fems animals), que si no han estat òptimament compostats, poden contenir patògens mortals. A més, per evitar la disminució de productivitat (kg de producte/superfície conrada), les explotacions ecològiques comercials solen emprar molts, massa, fems animals. 2) El consum de productes locals, de quilòmetre zero, té coses bones, però també en té una de dolentes. I és que els aliments no són desinfectats, amb el risc que comporta si no són cuinats, com fou el cas. Revisions científiques recents han demostrat una major presència de bactèries fecals a aliments ecològics crus que els seus equivalents convencionals (Smith-Spangler i col., 2012). No cal oblidar que l’augment de l’esperança de vida que ha experimentat l’home ha estat, en part gràcies a l’eradicació de les infeccions alimentàries.

Paradoxalment, les crisis alimentàries recents han augmentat el consum de productes ecològics, malgrat hagin estat ocasionades per ingesta de productes ecològics. Com que és natural no calen estudis toxicològics (sobre la salut humana o el medi ambient), el que fa que sapiguem menys respecte de la seva toxicitat que els insecticides de síntesi, que abans de sortir al mercat han de superar una bateria de tests toxicològics.

Quins són els productes més cars ja ho sabem, però i quins són més segurs?

14 pensaments a “Agricultura… “ecològica” (I)

  1. Tu el que vols dir en bon mallorquí és que … tot això de l’agricultura ecològica és “bojor” (pronunicat BOTXOR) . Cagondena si en Pepillo. impulsor de l’hort ecològic a l’escola, t’agafa te cantarà les quaranta.
    Ara ja més seriosament veig que en el teu article sobretot critiques el negoci de l’agricultura ecològica amb la qual cosa estic totalment d’acord. Molts s’han pujat al carro i intenten fer negoci d’això. Sempre ha passat i sempre passarà. Mai m’he fiat d’aquestes etiquetes que diuen “ecològic”, “natural”… sobretot des que una dia vaig acompanyar una companya a una d’aquestes tendes a Barcelona i me xapava de riure en veure els preus descomunals que tenien.
    També veig que critiques l’agricultura ecològica a gran escala, però em queda el dubte del que penses de la casolana, a nivell particular com la que fa mon pare. No és que m’enteri molt del tema, però pel que sé el meu pare només posa fems orgànic (clovelles de les nostres pròpies restes) i un poc de fems animal (provinent dels cavalls d’en Martet concretament). No usa res més, ni olis, ni patata, ni sofre ni potassi ni res d’això que tu vincules a allò ecològic, però tampoc esquitxa de la manera tradicional química. Me pots donar la teva opinió d’un hortet tipus aquest? Perquè jo no li veig el mal i era per veure si tu sí o te refereixes a un altre tipus d’agricultura ecològica. Sobre l’hort de mon pare he de dir ue no sé si és segur ni més sa (supòs que això només ho podrem saber d’aquí uns 50 anys ), però l’hort li va molt més bo que quan el tenia al cos de la manera tradicional. Això sí, la collita té algun corc més. Però alguna pega hi havia d’haver… A part que hi veig un avantatge: és un sistema totalment autosuficient que du molta poca feina (només crear l’hort però no mantenir-lo) i no depèn de cap producte extern que no sigui seu (bé, sí, les merdes d’en Martet je je). Aquest avantatge (que no té res a veure amb saludable, com sovint se venen aquests horts) no el podràs negar o sí?

  2. Precisament perquè estic convençut de la necessitat d’una agricultura ambientalment i socialment més sostenible estic en contra del què es ven darrera del logotip d’agricultura ‘ecològica’. Aquí es donen proves de que aquest segell no implica aliments més sans i que en alguns casos poden ser aliments més perillosos que els seus equivalents convencionals. Què té d’ecològic menjar tomàtigues ecològiques a Dinamarca el mes de febrer? Què en diu la normativa d’agricultura ecològica de la petjada de l’aigua o del carboni? Res de res. Massa interessos (polítics). Però bé, els aspectes socials i ambientals requereixen d’una explicació més específica, i no es tracta de desenmascarar la trilogia abans d’hora, no fos cosa que l’editor de la revista torni enrera en l’acord econòmic que hem arribat.
    De l’hort de ton pare… Massa bé per la família Quina, però no voldràs alimentar 9 milions de persones amb aquest model? Recorda lo dels corcs: una fruita atacada per una plaga dispara la producció de pesticides naturals, alguns d’ells més cancerígens que eles pesticides sintètics. Dels naturals ningú en parla, dels sintètics tothom en va alerta.
    Per cert, això de l’autosuficiència deu ser bastant comú als horts familiars. L’única feina que me du el de mon pare és recollir l’hortalissa i la fruita que hi sempre trob a la cotxeria, al sòtil o dins de la gelera.
    Tampoc no voldràs que concloure res de l’hort Quina fins que no hagui fet mitja dotzena de trampons.

    • Ja ja no si a l’hort de mon pare jo tampoc m’embrut gens (tot arribarà, que per a tot hi ha una edat). Però li he demanat a ell i això m’ha dit: que costa de muntar al principi però després com que ni s’esquitxa ni res no costa de mantenir.

      Pel que veig idò veus l’agricultura ecològica com una falsedat com a solució mundial, a gran escala, però no com a hort familiar. Millor, així mon pare dormirà tranquil (i de passada jo).

      Pd: ni t’ho pensis que te convidaré a un trampó ecològic fet de mon pare. Te’n fabriques un de químic al teu laboratori ji ji ji

  3. La incoherència científica és dir que l’agricultura que segueix la normativa i du el distintiu oficial d’agricultura ecològica és ecològica. Que li diguin agricultura natural, per exemple. Això és independent de la mida de l’explotació.

  4. Bon anàlisi, fet amb rigor, com correspon a l’ofici que tens.
    Soc un fidel seguidor de les millores lògiques, coherents, assenyades amb una finalitat global i per tant soc fidel seguidor i en la mesura del possible promotor de l’anomenada agricultura convencional.
    Aquesta ens ha permès tenir prou energia, prous bens per poder pensar tots, desenvolupar una cultura per tothom, una esperança de vida elevada i de qualitat…..
    Ara el repte es fer que aquesta agricultura pugui arribar arreu i a tothom, lo qual no pot fer-se amb l’anomenada agricultura ecològica, orgànica, que ens va dur a la gran migració camp – ciutat de finals del XIX i principis del XX, entre altres coses per la fam.
    Enhorabona Jeroni.

  5. Tenim sort, els de Card.cat, de poder comptar amb les explicacions científiques d’en Jeroni, que amb menys freqüència del que desitjaríem intenta desmuntar alguns dels mites que la publicitat pretén vendre’ns.
    Ja sospitava que aquests productes presumptament millors per a la salut i manifestament més cars eren un frau, però la meva sospita no estava fonamentada en dades com les que aporta en Jeroni.
    D’altra banda, també tenim un hortet d’aquells de “parades en crestall” i veig que si no esquitxam amb els productes adequats la “tuta” fa malbé la plantació de tomàtigues.
    Enhorabona.

  6. Gràcies Jeroni, per la raonada aportació
    Segurament, per la condició de copropietari d’una de les poques finques amb la denominació d’ecològica del Terme, em tocar dir-hi alguna cosa.
    Val a dir però que, d’una banda dins les virtuts que alguna vegada m’han assenyalat les persones de valor, aquelles que m’estimen, no hi figura la condició de polemista. D’altra banda per res voldria qüestionar les aportacions d’en Jeroni, reconegut científic que, a més, n’ha fet de la seva afecció una professió. Com diu en Pau, no cada dia podem gaudir de col·laboracions sòlides i assenyades.
    Val a dir, també, que no comercialitzam ambsolutrament res amb l’etiqueta de producció ecològica. Tant els mens com les poques ametles que venem ho entregam al sistema convencional, perquè, pel que representa no ho paga fer passes.
    Dit això, pensant-hi, vàrem optar per l’opció ecològica -no sé si s’hauria de dir natural, o orgànica- perquè davant les opcions que teniem (pagesos de manxeta, aquells que sempre porten las bomba a l’esquena, raonablement intermitjos o ecològics) varem optar per no escampar més verí (desitjam un entorn més natural i equilibrat) ni fer el joc a les multinacionals químiques (Monsanto i altres).
    Si, som d’aquells que preferim una taronja “picada” que una taronja “esquitada”. Es una opció personal i també, una mica, de vida. D’aquells que pensen que, amb una altra distribució de la riquesa, potser també es podrien alimentar de forma més equilibrada els 9000 milions de persones.
    Parles de qualitat i s’hauria d’esbrinar una mica mes el concepte. El que si et puc dir es que amb el sabor no som capaç de distingir un ou de gallina immobilitzada en una gàbia, òbviament més barats, d’una altra de corral alimentada amb productes naturals, sí que crec distingir-ho en les lletugues i altres hostalisses. Es clar que també potser un efecte psicològic -ara ja sabem que primer sentim i després raonam i que les decisions són instintives-, però ja ens va bé.
    També resulta cert -també hi pot haver variables climatològiques i/o desconegudes- que de cada any tenim manco taronges que cauen, manco olives picades i que la tuta, per sort, no ens afecta gaire.
    Dit d’altra manera, malgrat tots els posicionaments siguin igual de respectables, tenim la sensació, que menjam més sa i protegim més l’entorn que aquells altres companys, amics inseparables de la bomba d’esquitar. Son opcions vitals, com ho resulten el comerç de proximitat, el reciclatge, l’estalvi d’aigua…i totes les coses que, sense gaire esforç, ens fan ser més respectuosos amb l’entorn.
    També parles d’estafes al consumidor. Certament crec que n’hi ha -sobre tot d’aquells que s’aprofiten d’una presumpta “moda verda”, però, en tot cas no crec que sigui superior a les estafes quotidianes i legalment tolerades de la publicitat enganyosa o de l’agricultura convencional.
    Sense entrar en els, sempre discutibles, criteris d’elecció i seguiment d’etiquetes, val a dir que, si mes no, en el nostre cas tenim una princernuda inspecció anual sobre productes utilitzats. Ja sé que no és garantia de res, però no deixa de ser un control que no té l’agricultura convencional.
    Res mes. mostrar un posicionament que potser resulta més emocional que no científic, però des del convenciment que, de la mateixa manera que evidencies els enganys que hi pot haver sota l’etiqueta “producte ecològic” , també, si volguessis ,sabries trobar arguments per aparrussar els abusos de productes químics controlats per l’economia.
    Gracies. El teu article ha provocat i suggerit reflexions compartides

  7. Gràcies a tu Guillem. No puc discutir-te res sobre el teu posicionament i intencionalitats perquè són coincidents amb els meus. Segur que compartim la idea d’una agricultura amb un menor impacte ambiental, més saludable i a l’abast dels menys afortunats. El debat està en el ‘camí’ a seguir (metodologia) per aconseguir aquest objectiu.
    La col•laboració amb companys de gremi, l’assistència a congressos, l’accés i publicació de resultats a revistes especialitzades, juntament amb els projectes que un dirigeix als seus propis laboratoris, és el que m’ha duit, progressivament, a tenir una opinió crítica sobre el que es ven amb l’etiqueta d’agricultura ecològica. En definitiva, estam parlant d’adquisició i creació de nou coneixement per part de centres de recerca agrícola, pioners en la millora dels cultius. El company Robert Savé, que generosament ens ha deixat el seu comentari sobre aquest tema, n’és un exemple, de la creació de nou coneixement. En Robert és un dels científics més prestigiosos que tenim al nostre país en el camp agroalimentari, i actualment cap del programa horticultura ambiental de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries). Dirigeix un grup de recerca “que està focalitzant la seva activitat cap a l’activitat hortícola entesa com un component d’una intricada xarxa de biodiversitat, anomenada paisatge, concretant això sobretot es estudis de competència, eficiència en l’ús de l’aigua….” (copiat de http://www.irta.cat/ca-es/Persones/Pagines/1901.aspx).
    El 99,9% dels científics (amb prestigi contrastat per la quantitat i qualitat de producció científica) coincideixen en les crítiques que amb major o menor fortuna jo he expressat a l’article. Cert és que és complicat traslladar segons quins conceptes tècnics a un llenguatge assequible per al públic general, i als científics ens queda un llarg camí per recórrer en aquest sentit. Segons quins personatges ens duen molt avantatge, amb la mala fortuna que són idolatrats i que els seus missatges sense base científica penetren molt fàcilment en la societat. El “pan de molde 100% natural” no ajuda en res. L’agricultura no té res de natural, absolutament res.
    Parles de la distinció entre aliments produïts segons la normativa d’agricultura ecològica i la resta. Avui en dia disposam d’aparells que ens permeten fer una dissecció completa dels compostos químics que formen part d’un fruit i una hortalissa. Sabem quan de components formen part del fruit, quins li donen les seves característiques organolèptiques i en quina proporció. A més, de cada vegada tenim un major coneixement dels efectes beneficiosos sobre la salut d’aquests compostos. Tot això integra el concepte de qualitat d’un fruit. Els resultats són clars: no hi ha distinció entre “ecològics” i convencionals equivalents. On sí que hi ha diferències clares és a causa del temps de maduració del fruit a la planta. El cas dels animals és més complex pel tema de l’alimentació.
    Parles de multinacionals i per fer una anàlisi completa caldria discutir sobre el dret de les patents i de la propietat intel•lectual dels nous productes. Però això requeriria un altre debat. Només dir que si les multinacionals són el problema, llavors també ho haurien de ser en el cas de la producció i comercialització de productes ecològics. Les multinacionals que es dediquen a fer pesticides sintètics també comercialitzen pesticides naturals, emprats en agricultura ecològica; les mateixes que fabriquen llavors transgèniques tenen una filial que se dedica a vendre llavors certificades per agricultura ecològica; les mateixes multinacionals que distribueixen els aliments convencionals tenen copada la distribució i venda de productes ecològics. Recomano la lectura del següent article per part d’un personatge gens dubtós de treballar per a multinacionals: http://lacienciaesbella.blogspot.com.es/2013/10/ecologismo-y-transgenicos-una-propuesta.html. La pèrdua de sobirania alimentària és un gravíssim problema, però cal tractar-ho com mereix, i ser conseqüents. De quantes multinacionals som client pel simple fet d’estar escrivint aquest article i enviant-lo a Card.cat? Microsoft, Samsung, Movistar, Iberdrola, etc, etc, etc.
    Jo simplement pos de manifest que els estudis científics fets per l’eminència mundial en toxicologia demostren que la fruita que ha estat menjada per insectes conté més productes tòxics (pesticides naturals) que aquella fruita que no ha estat menjada perquè ha estat esquitada (respectant els períodes de seguretat dels pesticides sintètics). A partir d’aquí cadascú és lliure que triar quina taronja vol consumir.
    Deia que els científics estam d’acord, i és més, compartim preocupació per la creixent tecnofòbia en determinats sectors, entre ells l’agroalimentari. L’agricultura biotecnològica és una eina poderosa i molt útil per disminuir l’impacte ambiental de l’agricultura, però és demonitzada perquè es basa en la modificació genètica de plantes, emprant eines molt precises. Quina de les plantes que cultivam no ha estat modificada genèticament en una proporció molt major? Cap. El blat que empram tots per fer pa i el que empra en Punset per fer el “pan de molde 100% natural” prové de creuaments entre espècies distintes i conté duplicacions i aberracions cromosòmiques. I no passa res. És tan poc natural que en la naturalesa no sobreviuria un parell de generacions sense l’ajut de l’home. Per exemple, nosaltres induint aquestes múltiples mutacions hem fet que les llavors (els grans) no es desprenguin de la planta mare. Això a la naturalesa és deleteri. És un monstre genètic. Però la gent se pensa que és ben natural. Com també sembla que és natural amollar insectes depredadors de les nostres plagues (l’anomenada lluita biològica a l’agricultura ecològica) sense parar esment d’on provenen aquests insectes que introduïm. El colmo és que l’agricultura ecològica (com la convencional) es nodreixi de varietats de plantes modificades genèticament creades sense massa control mitjançant radiacions mutagèniques (moltes de les que consumim a diari), i en canvi rebutgi i criminalitzi les noves varietats modificades genèticament per les eines precises de que disposa la biotecnologia agrària dins dels centres de recerca públics (no multinacionals).
    Perdó per l’extensió de l’escrit. Així i tot tenc la sensació que m’he deixat moltes coses sense dir.

  8. Una altra vegada gràcies pel teu temps i pels teus coneixements.
    De banda el regal del debat del tema a l’entorn familiar, ens has aportat, també el regal del coneixement (he de confessar que desconeixia l’existència de la toxicitat autoprovocada per incidència d’elements estranys) i l’adreça d’un bloc ben interessant. Realment destapes molts temes, ben interessants, en les línies de l’escrit: coherències -i no solament pel tema del “pan de molde”, hahaha-, multinacionals, lluita biològica, treball del IRTA, popularització dels conceptes científics… des del desconeixement de molts d’aquesta conceptes m’has suggerit, també, aquella sentència en que ens picava el professor Rogovsky: cal qüestionar-ho tot!.
    Dit això, i precisament en la línia de posar a l’abast del públic, -volgudament desinformat o, si mes no, intoxicat pels missatges rebuts- els coneixements científics, no deixis de regalar-nos, adesiara, píndoles de coneixement

  9. Molt interessant aquest article.

    Estic d’acord que els productes amb l’etiquetatge ecològic no tenen perquè tenir major qualitat que els altres. Encara que entenc que la UE vulgui transmetre uns determinats valors a través de les eco-labels a la societat de la qual formem part.

    Entenc que aquesta mena de productes “eco” siguin més cars, per la relació d’oferta i demanda; i perquè a més a més han de competir amb desigualtat amb la majoria de productes agroindustrials que trobem en el mercat (importats o subvencionats amb diners de la PAC).

    A mi em sembla que no es pot negar que és més sostenible l’agricultura / ramaderia ecològica que altres tipus de producció. Possiblement hi hagi alguns riscos com es comenten en l’article, però no crec que siguin superiors als productes agroindustrials.

    Les grans empreses saben que “lo verde vende” en una societat cada cop més sensibilitzada. Llavors perquè no impulsar un sistema, que possiblement sigui millorable, mitjançant les etiquetes homologades com la que adjuntes o les de IGP o les de comerç just.

    Aprofito aquest comentari perquè consulteu la web http://ec.europa.eu/ecat/, que està força bé per trobar els productes del catàleg amb catalogats amb la ecolabel de la UE. Fins i tot hi ha serveis turístics / allotjaments amb aquesta acreditació com “es Bauló Petit Hotel” d’Alcudia. Encara que pel que tinc entès, encara més respectuosos amb el medi ambient són aquells amb la certificació Swan Label (el cigne) i Der Blaue Ángel (l’angel blau).

    Finalment voldria saber que opinen els llorencins dels transgènics, uns productes que podem trobar als plats de ca nostra sense saber quins riscos poden ocasionar-nos i no hi ha etiquetatge que ens informi de la seva presencia.

  10. Gràcies, Jaume
    En relació a la teva darrera pregunta, t’ho respondré amb un enigmàrius:
    “voldria sabbre que opinan es llorensins de sa llengo catalana, que esta posan en perill sa nostra llengo baléà, que a sas escòlas adoctrinan a n’es nostros fiys i lis pòsan sa sañéra còma bandéra d’aquí”.
    Que sigui un molt bon any!

  11. Retroenllaç: Agricultura ecològica (II) | card.cat

  12. A qui li atregui el tema, nou article de Nathional Geographic “La revolució del ADN”. abril del 2016
    L’article és central amb una nova tècnica, el CRISPR Cas9.
    Tal tècnica és diferència clarament dels OMG i així ho entenen els governs com l’alemany. De cara a la comercialització entenc
    😉

Respon a Jeroni Galmés Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.