Relats (capítol 23)

Com dèiem, el Real Madrid va perdre per primera vegada una final de Copa de Europa, i va ser contra es Benfica de n’Eusebio ” La Pantera Portuguesa “. Es resultat final va ser de 5-3 amb tres gols d’en Puskas del Madrid, i quatre de n’Eusebio. S’altre permí el va marcar n’Aguas. També va ser es primer partit que vérem televisat, Només vèiem boira i coses que se movien però per nosaltres que només havíem escoltat sa ràdio, i com que es locutor el mos explicava com si fos sa ràdio, ja va ser una gran passa per arribar aquí on som ara, i per nosaltres, un invent sense pensar amb sa seva gran importància, meravellós.

Com vos contava, teníem un rector molt negociant que mos havia muntat es saló de jocs en es baixos de sa Rectoria, i quan va veure es gran interès que despertava veure televisar aquesta final, desmuntà es saló de jocs, i comprà una TV i per veure partits de sa Copa de Europa mos feia pagar un duro (cinc pessetes) (vuit cèntims d’euro). Dit així, pareix una misèria, però si recordam que això era el’any 62, i jo en el 63 vaig començar a s’hosteleria, guanyant 2.500 pessetes cada mes, i que en es cine dues pel·lícules mos costava el mateix, resultava molt car.

Aquell any jo encara feia de fusteret per Manacor, amb sos dos germans Quina i solíem anar a fer feina amb sa bicicleta. En Mateu Quina era molt bo, molt fort, i ràpid, en Guillem era més bé fluixet, i d’aquest dia m’enrecord d’una anècdota: quan sortírem des taller de fer feina i agafàrem ses bicicletes, faltaven devuit minuts per començar es partit, i com que llavors tots es joves eren del Madrid, menys jo que era del Bilbao, i sa il·lusió de sa TV i com que el Reial Madrid jugava sa Copa d’Europa, i llavors érem molt patriotes, tots érem de s’equip que jugava contra un europeu,i com que per sa carretera no trobàvem noses, en Mateu i jo començàrem a pitjar i a fer-mos relleus, vàrem aconseguir veure començar es partit. En Guillem quan va arribar tot enfonsat, el Reial Madrid ja guanyava dos cero. Res, petits records, anecdòtics.

Bé, sa nostra panda sempre vàrem ser un poc famosos, i com bona part de nosaltres érem de Rectoria, un dia en es rector no se n’hi ocorre d’altra que convidar-nos a dinar cada diumenge a un de nosaltres amb ell. Això era el que ens faltava per acabar de ser sa Colla des Poble, Uns deien que si l’havíem trobat embolicat amb sa criada, mentida total, uns altres deien si li agradaven es joves, i amb nosaltres això encara era més mentida, i hagués estat molt greu per nosaltres, alguns des nostres ja anaven amb nines, i ja me direu, pel 65 o 66, maldament San Llorenç estigui tan a prop de Cala Millor, Sant Llorenç no deixava de ser un poble on ses parelles eren de sexe masculí i sexe femení, i tota la resta era contra natura i Pecat Mortal. Bé, jo amb so temps he pensat que es motius d’aquestes convidades foren perquè com que ell no tenia un caràcter massa agradós, i no tenia massa amics, i nosaltres fórem des primers a voler-nos enfrontar a sa societat amb ses seves antiqualles, i es primers amb so voler parlar de tu a tu amb tothom, en el que antigament eren es amos des poble, i ell va decidir tenir-mos com amics i mos convidava cada diumenge a un des nostres, i mos tenia fins devers les cinc xerrant de tot, el que passava i com reaccionaven, però sa xarla principal sempre era de futbol. Però, fins i tot a ca teva, t’esperaven per demanar-te de què havíeu parlat i com havia anat.

En aquell temps jo ja feia feina per Cala Millor, però com que tenia un horari seguit, un dia entrava a les vuit, i sortia a les tres, i ja no hi tornava fins a l’endemà a les tres. Jo feia tota vida social que m’era possible amb sos meus amics. Llavors es hotels solien tenir una activitat d’uns nou mesos, m’enrecord que es meu primer any en es Playa de es Moro, vaig començar dia tres de març i vaig acabar dia onze de novembre, i com que llavors tot bullia de feina (just ara), jo acabava, per exemple es dijous, i es divendres ja enguinxava a fer de guixaire amb en ben Bernat Busco i n’Esteve Salas. Amb s’excusa que tota sa panda hi feien feina (de fet, des grup tots menys un hi férem feina), en es setembre ja me començaven a pressionar, i com que tots es meus companys eren allà, idò en acostar-se s’hivern, a pesar de sa quantitat d’hores que se feien, i es fred que se passava, jo també frisava perquè allà era tot gent jove, i en fer peces grosses com es menjador, o sa taverna, o sa planta noble, sempre érem molts damunt sa vestimenta, i sempre hi havia alguna cosa per contar i per riure. A fer habitacions, o a xalets i cases hi anàvem colles, i tant en Bernat com n’Esteva, tenien sa suficient psicologia per saber fer ses colles que almanco s’entenguessin, i així sempre se respirava bon ambient.

Com llavors es hotels s’havien de fer en sis mesos, quasi sempre anaves a escarada. Què era s’escarada? Escarada era: per exemple, te pagaré set hores per cada habitació que me facis, amb ses escarades, en unes guanyaves molt, i en altres anant bé, en es màxim només empataves, però en això en Bernat i n’Esteva també ho menajaven molt, molt bé, i solien sebre sempre a qui li tocava sa bona, ho repartien molt bé. Amb ses escarades se solia guanyar un bon sobresou, i com que en aquell temps se solia entregar es sou, per regla general a ta mare, i ella te donava un tant, i ses escarades eren teves, llavors sempre duies dos doblerets dins sa butxaca, i començaven es mals vicis.

Seguirà…

5 pensaments a “Relats (capítol 23)

  1. Saps com es que ere tan lento? Idò com en Lluc, empleen tota se seva enerjia en pensa, en com fene poca i guanya molt, i les surt.

Respon a Pau Quina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.