Vivim un temps en que es valoren molt els bens materials, allò que un té o que posseeix. També és valora molt el poder, allò que un pot o aparenta. Ens fixam més en l’exterior de les persones que l’interior. En fixam més en el que cadascú té o pot, que en el que cadascú és. Oblidam la riquesa i bellesa interior i d’aquesta manera tenim tendència a classificar, a dividir, a marcar distàncies, a excloure.
També, a vegades, dins les nostres comunitats donam molta importància a les qüestions externes: normes, lleis, doctrines, tradicions, organització i funcionament, càrrecs i escalafó, observances i compliments, decorats i solemnitats, etc.; i no donam tanta importància a la vida interior, a la conversió de cor i de mentalitat i la vivència dels valors humans i evangèlics, com pugui ser la sensibilitat, la consciència d’igualtat en dignitat entre uns i altres, la transparència i sinceritat, l’autenticitat, la llibertat enfront dels miraments humans, etc..
Quan l’Evangeli parla del que anomena l’Esperit, precisament vol destacar l’interior de la persona, la riquesa i bellesa espiritual interna, la manera de ser. I que aquesta expressi el be i la bondat amb tota la seva profunditat. La llibertat i autenticitat amb tota la seva energia i fondària.
Això és el que semblen destacar els textos bíblics que fan referència a l’Esperit Sant . Parlen d’ell amb aquestes simbologies: com un vent i un foc, que ho posen tot en moviment, com l’energia més impetuosa. Energia que posa en acció cada persona amb tota la seva identitat i capacitat i conviccions. Energia que romp totes les barreres i crea unitat enmig de totes aquelles diversitats. Romp les barreres entre llengües, races, procedències, religions i religiositats.
El text explicava així les conseqüències de l’acció de l’esperit: “Entre nosaltres hi ha gent de tota casta: parts, medes, elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, en el país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i la l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirene. Hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.”
Serà vera que som persones d’esperit i de profunda vida interior, el dia que, enmig de totes les nostres diversitats i procedències i diferències externes, siguem capaços d’expressar amb llibertat el que som, i de percebre, amb sensibilitat i grandesa de cor, el bessó de la bondat humana, que actua en totes i cadascuna de les persones i grups de la humanitat. Una persona amb vida i força espiritual. amb profunditat humana, té la tendència a crear lligams, a viure en comunió amb els demés , i des de una mirada ampla i oberta és font d’unitat i d’inclusió.
I un aclariment més: una persona espiritual, vol dir amb esperit interior, que no és buida per dintre, sinó amb un gruix profund d’humanitat. Una persona espiritualista, vol dir senzillament una persona que participa a molts actes de pietat, devocions i resos.