Ara que estan de moda les sèries de televisió (normal perquè han aconseguit, almanco moltes d’elles, una gran qualitat) us en recoman una d’especial: The Wire.

Realisme, persecucions policíaques, escoltes, humor en petites dosis, dames personals, crítica social, investigacions… s’ajunten en una sèrie de primera categoria. Dura cinc temporades que són capaces d’evolucionar: des del principi, que conta com alguns  policies s’encarreguen d’un barri conflictiu de Baltimore (EUA), replet de traficants de drogues, delinqüents de tota mena i altre gent que viu marginadament allà, fins a les altres temporades que sense abandonar aquest tronc central també és capaç de mostrar els polítics de la mateixa ciutat (molts d’ells corruptes i que permeten l’existència d’aquest barri conflictiu), els educadors (professors que intenten com missió impossible educar els nins que viuen en aquest mateix barri), els periodistes…. I tot amb una falta de maniqueisme poques vegades vist. De fet, és el que m’agrada més d’aquesta sèrie. No és la típica amb bons (policies) i dolents (traficants) sinó que tots tenen les seves raons i circumstàncies per actuar com ho fan i, així,  no tots les policies són bons ni tots els traficants tan dolents, sinó que són personatges de carn i ossos que actuen segons el seu entorn i que bàsicament intenten sobreviure adaptant-se a les circumstàncies. Com tots nosaltres, en poques paraules.

Us deix la cançó introductòria i una petita conversa “social i reflexiva a la seva maneres” entre uns camells: