Tornem en es Batlles. Quan ses coses començaren a funcionar, dos ex jugadors del Carde se varen voler tornar apoderar des camp, sempre teníem enfrontaments per s’entrenament, pes camp, pes partits i per tot, en una paraula, mos volien deixar viure sempre que nosaltres mos adaptéssim a ells. Se mos presentaven com els únics representants del Carde, però el Carde ni existia, i per començar s’havien de pagar uns deutes, i començar a tercera regional.
Un diumenge dematí havia plogut tota sa nit, i seguia plovent, nosaltres jugàvem, i el Carde havia de jugar es capvespre, ( Un des jugadors havia fet President es seu sogre ). Es President se presenta en es camp, me crida a sa vorera, (llavors es camps fins i tot es de Tercera eren de terra, i quan plovia, tot era fang), me diu per suspendre es nostre partit, perquè ells jugaven a les quatre, i si nosaltres fèiem es partit, ells així com deixaríem es camp, no podrien jugar, com es natural, jo li vaig contestar:
– Ho sent molt, però si no podeu jugar, no jugueu.
– Si no vos aturau ara tot d’una aniré a cercar reforços i vos farem fora.
Com és natural, quan un fa un esforç, i més si es de tensió, estàs calent de sang, sa seva amenaça va ser forta, però se meva ho va ser més, es veu que s’ho va creure, perquè mos deixar acabar es partit en pau. Això mos va fer orgganitzar assemblea per tot d’una després des partit; Decidirem anar a parlar en so Batlle ( En Tomàs ). A migdia, malement fos Diumenge, i s’hora de dinar, en Jaume Caldentey ( Sastre ) Joan Ferre PD (Ferre ) iJo anam a veura es Batlle; Jo li cont s’endemesa, més tot lo que mos venia passant, Com ?
Diu ell, Aquet volen ser més xulòs que jo? S’ho pensa un poc… “Mireu, que vos vendria bé venir a cercar sa clau des futbol aquì? Idò si duis sa clau, ja la podeu deixar, la tendrà sa meua dona, aqui o en es taller, ( Llavors ja tenien taller de brodats ) ( Abans sa clau era a s’ Ajuntament )”. Això des que nosaltres començarem anar pes camp perquè nosaltres el trobàrem sense portes i molt manco clau. A partir d’ aquell dia, una temporadeta, ho ferem així, però com diu es refrany ” No hi ha mal que per bé no vengui”.Això va fer que nosaltrs i s’ altre des Poble mos començàrem com a ajuntar, uns quants de jugadors nostres sa proxima temporada que ja era el Carde, passàrem a jugar partits amb ells.
Es segon batle que vaig coneixer, va ser en Miquel Vaquer (Fal·lera ). En Miquel era un home gran, esportista que havia jugat a futbol amb el Cardassar, i desprès, va fitxar per l’Atlético Baleares, era un bon central, i anava molt be de cap. El seu pare era un bon picapedrer, juntament amb el serverí Binimelis construïen l’Hotel Castell de Mar a Cala Millor. (Els picapedrers de per aquì, en aquell temps, l’obra més grossa que havíen fet era una casa de dos pisos) A en Miquel jo no tenc record de veure’l embolicat en cap feina, tan sols el record, i em puc errar, com a futbolista i com a batle. Desprès de batlle, si el record en una brigada de picapedrers, però dirigint. Com el feren batle?, bona pregunta. En aquell temps, tots els càrrecs eren nomenats a dit. A la nostra zona, mes concretament a Manacor, a Baix des Cos, hi havia un senyor amic personal d’en Franco (Quan es va casar la seva filla, a noces, vingueren l’esposa del Generalíssim, la seva filla i molts personatges d’aquell temps); aquest senyor era l’amo en Jaume Bover (Cama) que tenia una fusteria a Baix des Cos. Pels motius que siguin els Brunets de Sant llorenç (Buscos) eren molt amics d’aquesta família, però…..també ho era de don Joan Llinas, el fundador de Cala Millor. Es veu que a l’hora de repartir-se el pastís no se entengueren, i amb l’excusa de la llarga estada -disset anys- d’en Tomàs com batlle, i en aquells moments don Joan nesecitava ser l’amo de Sant Llorens, Son Severa, Cala Millor i entorn, nomenaren nous batles a persones properes a don Joan: a Son Servera, n’Antoni Vives, i a Sant Llorens en Miquel Vaquer (Fal·lera ). Son pare construïa es Castell, i de aquesta forma li ajudava, n’Antoni Vives també era de casa.
El senyor Jaume Bover (Cama), com que en aquell temps no hi havia atur, (estava prohibit ) i tohom tenia un bocinet de terra, i maldament fos petit, a foravila sempre hi havia feina per tothom, però es passava més rusca, que la somera de na Pentina, per donar-los una ma, va fer nomenar cap (jefe) de l’estació del tren a n’Onofre Brunet (Busco ). Ai, si, fillets, llavors erem tan pobres que fins i tot teníem tren!.