Per foravila, a principis de juny, mentre collia les meves estimades mores vaig fer un petit descobriment que sempre alegra la vista: un niu amb ous d’algun ocell. Després d’investigar un poc vaig descobrir que aquell parell d’ous de color blanc verdós eren de merla, aquests ocells negres tan punyeteros que sempre ens picotegen la fruita dels arbres. Per curiositat vaig decidir fer-ne un petit reportatge fotogràfic durant algunes setmanes i ara el compartesc amb tots vosaltres:
1a visita: El niu estava perfectament dissenyat amb forma circular i ben dissimulat entre la fullaca del morer en la part superior (jo per fotografiar-lo havia de pujar damunt una escala). Els ous estaven a punt per ser incubats… (no ho sé a ciència certa però jo crec que n’hi havia quatre o cinc). Llegint vaig descobrir que en el cas d’aquests ocells s’encarreguen de les cries tant el mascle com la femella (curiosmaent això no passa en tots els casos de la mare naturalesa).
2a visita: Les cries més primerenques ja començaven a treure el cap i trencaven la closca de l’ou que els protegia. La resta encara esperaven el seu torn… o potser tenguessin en compte la frase de l’escriptor Juan José Millas que diu que “expulsats de l’útern matern (en el seu cas de la protecció de l’ou), som enviats a l’espai exterior, inevitablement hostil, on passar la resta de nostra vida sense cap possibilitat de retornar a aquest refugi que enyoram”.
3a visita: Tots ja havien nascut (tot un èxit… ni un de nial!!!) i a l’uníson demanaven menjar als pares. És curiós com els animals de ploma són dels pocs animals que de petits són més lletjos que de grans. En canvi la majoria (sobretot els mamífers, inclosos els humans) de petits tenen una tendresa que de grans ja mai més recuperaran…
4a visita: Amb poc temps es convertiren de butzes en ocells ja amb ploma que, la veritat, feien mirera. Encara estaven arrufats a la seva llar, esclafant-se l’un amb l’altre.
5a visita: Aquí vaig decidir abandonar el meu reportatge ja que tenia por que si hi anava a ensumar de massa prop les cries botassin espantades del niu. Per això les vaig observar només d’enfora, sense fotos. Això sí, les sentia piular alegrament, la qual cosa era bon senyal. En poc temps tendiren l’aspecte d’una merla adulta i estarien preparats per enfrontar-se a l’exterior (i de passada robar-me les mores i algunes maduixes!!!). Aquest és l’aspecte que podrien tenir (només si són mascles):6a visita: Ja segur que les cries havien abandonat la llar i havien donat la primera passa cap a la seva vida independent, vaig voler assegurar-ne que cap hagués defallit en el niu. I feliçment la resposta va ser positiva… el niu estava completament buit!
Per acabar amb aquesta història d’ous i cries, algun pagès entès em pot dir de quin ocell (o au) és aquest ou que vaig trobar solitari darrere d’un cossiol del meu jardí? Segons el meu oncle potser algun animal l’arrossegués fins allà. De què es tracta? És ben blanc, més gros que el de merla i més petit que el de gallina. Miam si me podeu donar resposta!
T’has de acostumar a posar una mida de referencia a les fotos,el tamany sí importa. Pel color blanquinós sense taques,no sé de quin animal és. Una banda amb punta mos ha de fer pensar en un animal encara no domesticat.