Diuen que hem sortit de la crisi o que quasi estem a punt de fer-ho. Això diuen els nostres mandataris; també  aquests  gràfics tan estranys que surten per la televisió i que ningú entén; i fins i tot aquest comitè de savis (FMI) que tot ho saben excepte, curiosament,  predir que arribaria aquest desgavell. Però i què voleu que us digui, aquí l’única crisi que s’ha salvat és la seva, la dels d’allà dalt (banquers, hotelers, polítics…) perquè a la realitat que m’envolta  no veig aquesta millora per enlloc. A vegades per impedir que els de sempre ens enganin cal mirar a la nostra vora (amics, companys, nosaltres mateixos…) i fer-nos la pregunta: realment és vera el que diuen?

Primer de tot cal definir què vol dir sortir de la crisi. Si sortir de la crisi és que els hotels tornen estar plens, sí que és vera que n’hem sortit; si vol dir que hem pogut rescatar els nostres pobres bancs, també és ben vera; si vol dir que els gràfics oficials van per amunt i milloren, també.  Però per mi sortir d’una crisi també deu ser que la gent del carrer  recuperi el que tenia abans de la catàstrofe, no? És a dir aconseguir tornar al punt on estàvem. Mirem, idò, al nostre voltant i anem a comprovar si això s’ha complit…

Començarem mirant-me l’omblígol. O sigui, començaré pel meu gremi, el dels funcionaris. Que jo sàpiga ens van reduir el sou i a dia d’avui no hi ha cap intenció que l’apugin. Més encara, ens tenen congelats els sexennis que teníem compromesos com a col·lectiu. A tot això cal afegir que ens han augmentat hores de feina i ja  no se’ns cobreix alguns dies de baixa. Per cert,  ara que no surtin els quatre de sempre dient que era ben hora, que érem ( i per ells encara som) uns “vividors”. Me limit a comparar el que hi havia abans amb el que hi ha ara, no a valorar el comportament i la feina d’un col·lectiu (com molts, supòs, que bastant millorable).

A nivell d’escola, pressupostos baixos, poques ajudes per a la diversitat, ràtios d’alumnes de devers 30 per no haver de pagar un altre professor, baixes no cobertes si no són de més de 15 dies (la qual cosa m’estranya que no hagi posat en alerta a cert sector de la societat que quan hi ha un dia de vaga ja posen el crit al cel)… Tot això no està precisament en vies de solucionar-se, igualment en el món de la sanitat (llistes d’espera que no aturen de créixer, els metges obligats a estalviar, alguns controls rutinaris s’han reduït com ara el de ginecologia o la revisió de mama, etc.).

Però ara girem la vista a altres companys. Per exemple tots els que conec que eren picapedrers els han reconvertit en autònoms. Així si un dia hi ha feina te criden, i si no, quedes a ca teva. D’altres companys que tenc que feien feina d’altres coses els han reduït la jornada o, directament, han anat a parar a l’atur. D’altre gent que té carrera universitària sé que està fent repassos o una feina que no té res a veure amb la seva especialitat (i que ni tan sols requeria un títol, com ara dependent/-a d’una tenda). També sé de molts empresaris del poble amb una fusteria, ferreria, empresa de picapedrer que han hagut de llevar personal. Basta hi guaiteu.

Quina crisi hem solucionat, idò? Els d’allà dalt poden dir missa i mirar de quadrar números, però al carrer és allà on es noten les coses i per ara no es preveu el canvi que ens intenten vendre.

Tant de bo m’equivoqui…

Frase destacada:

– Tu creus que amb un duro poden menjar tres persones?
– Això no depèn del duro, sinó de la gana

(Fragment del film La torre de los siete jorobados,1944)