Fred és com vaig quedar aquest dimecres quan vaig sentir que Anegats es separaven de forma indefinida. Si no ens bastava l’abandó dels Antonia Font, ara també ho deixen ells.

A la banda d’en Pep Álvarez i companyia els hi tenia una especial simpatia: Vaig comprar el seu CD quan gairebé ningú els coneixia i més endavant vaig anar a un concert al bar Olímpic d’aquí a Sant Llorenç, concert que per cert li va costar una guitarra al baixista (si trob les fotos les penjaré).

Llavors tot vengué rodat. El disc esdevingué un èxit i Anegats es convertí en el grup de Rock de referència a les Illes.

Durant anys el grup ha anat omplint escenaris i no es pot dir que l’afluència de públic als seus concerts hagi estat menor aquests anys. Aquest estiu passat que encara es fresc, actuaren a les verbenes de Felanitx amb una gran afluència de públic.

En fi, esperem que això just sigui un fins aviat i d’aquí a no gaire temps els tornem a veure a damunt l’escenari donant canya.

On s’amaguen ses promeses
quan ja t’he convidat a beure.
On s’amaga sa tendresa
ara que ja tens lo que volies.

Sou filles de sa perversitat,
però sempre sense malícia
o és fictícia sa vostra bondat?

Canviant de tema,
cap enrere com els crancs
un peix que sa menja sa cua,
sa de s’INEM ja fa tres hores que esper,
qui espera desespera.

Al mal temps bona cara,
bona rialla.
No tenc dona, no tenc feina,
però sí un rock’n’roll
i apag s’interruptor
i és hora de canviar es xip
i com flip avui hi ha concert
no sé de qui però m’és igual…

I al final ja tothom dispersat
ja més tombat que dret,
fred, sent a ses mans,
i és quan fas balanç
de si ets jove o fas s’ase,
potser millor haver-e quedat a casa.

Descarrila una pila de fantasies,
ai! Tren d’alegries
que no atura en es meu portal.
I és quan te sents fatal
o t’anegues o un s’abriva,
s’esperança sempre és viva
i no se perd,
i ho se cert
que a un proper concert
l’encert de ple:
Sa seva mirada…

Fent jutipiris
perquè em miris,
per intercanviar dues paraules
i que te piris! me diu una,
i remena sa seva melena.

Me cagondena si jo només
vull xerrar amb tu,
tampoc no és que sigui un ogre geperut,
que faig jo amb aquest coret
que vull regalar a qualcú
que m’estimi,
que me cuidi,
que me mimi…

Bravejaré de no haver
baixat mai els braços,
que els llaços que m’uneixen a tu
són els fils d’aquesta titella…

Sa seva mirada…