Segurament…
No, no es cosa de l’Ajuntament (encara que, segons com es miri, potser hi podrien fer alguna cosa més).
Tampoc de no és cosa del Govern ni del Consell (encara que, segons com es miri, potser hi podrien fer alguna cosa més).
Crec que el problema ve de més amunt. Tan sols no estic segur si és un tema que neixa l’Estat o al FMI, tant se val.Però…
Això de l’atenció a la dependència és una vergonya que no te nom!!!
Ni que visquéssim en una república bananera!
Ho dic des de la raó, amb coneixement i des de la «no necessitat».
Mentre els bancs dupliquen beneficis any rere any, el vells es queden desemparats i a mans de la voluntat dels familiars.
Vells que, tota la vida, varen pagar les quotes a la Seguretat Social que els van exigir i ara…
Si estan bé, al estar acostumats a l’autosuficiència i a retallar d’aquí i d’allà se’n surten amb la pensió
Però…en el moment que no et pots valer per a tu mateix, ja entram dins el brut. Primer, el poder, necessita una temporada per reconèixer i acceptar que no et pots valer per a tu mateix
Després has d’esperar un parell d’anys perquè comencin a abonar una quantitat que no basta per res.
-I tots aquests endarreriments?. (Els primers dos anys no es paguen i llavors comença la tramitació dels papers…una vegada tramitats els paper ve l’acceptació i la proposta econòmica, si fa no fa, un altre any mes…)
-Res de res, es va aprovar un decret que diu que no es paguen endarreriments, em digué una atlota de veu dolça.
I així et quedes
Però…
I si no tinguessen patrimoni?. ¿I si tenguessin els fills escampats per aquí i per allà o si, per altres necessitats, no els poguessin atendre?…
Ja es que tenim la sang de peix, som panxacontents i no hi veim dos dits més enllà del nas, que si no…
Cosa passaria!
Es una vergonya!