Les eleccions catalanes

Pareixia que havia d’arribar un apocalipsi, un esdeveniment històric irrepetible… i què voleu que vos digui m’ha passat com amb els eclipses lunars, molt d’espectacle i enrenou però tenc la senació de tornar estar on estàvem.

De fa temps guanya a Catalunya l’opció nacionalista (en aquest cas, Junts pel Sí i la CUP), això no suposa cap novetat; el PP sempre hi fa rialles (normal, amb el seu espanyolisme ràncid); i si de cas enguany cal destacar la pujada de Ciutadans (en detriment del PP) i la baixada de la coalició on estava Podem (Serafí aquest grup s’està desinflant de cada cop més… així que ja pots preparar la cartera). Però i què voleu que vos digui res de nou sota el sol. Així les coses,  l’única possibilitat que hi hagués un esdeveniment històric “únic i irrepetible” és que els nacionalistes guanyadors delcarassin la independència unilateral aprofitant la seva majoria absoluta, però la CUP ja ha deixat ben clar que no seguirà aquest camí (enllaç).   Per tant, visualitzo un panorama no gaire diferent als darrers anys: les forces nacionalistes intentant canviar les coses (digau-li més finançament, més autonomia… però no independència) i els espanyolistes posant traves al camí (alimentant així més el nacionalisme, que no oblidem ha pujat del 57 escons a 72 en tres dècades gràcies a actuacions d’aquest tipus: enllaç).

Almanco amb tot el procés he tengut temps de riure un poquet. Primer amb la ficada de pota del bo de Mariano que es fa fer un petit embull amb això de les nacionalitats:

Un espectacle aquest home…

Però a posteriori també he pogut esbossar una bona rialla amb l’analisi dels resultats. Recordem que els nacionalistes han guanyat per majoria absoluta (tenen més de 68 escons), però si comptam el número de vots hi ha hagut un 48% de gent que ha votat partits favorables a la independència  i un 52% que ha votat la resta de partits (a pesar que jo no tenc tant clar que els de Podem siguin antiindependència… recordem que ells només estaven en contra de la declaració de la independència de manera unilateral, no de la independència a través d’un referèndum).  Idò resulta que els que volien comptar vots com si fos un referèndum i deien que eren eleccions plebescitàries (Mas i companyia), ara treuen importància a l’assumpte i es fixen en el número d’escons; i els que deien que això eren unes eleccions no plebescitàries, molt diferents a un referèndum (els espanyolistes), ara es posen a contar vots i no miren els escons. Una paradoxa que només els polítics són capaços de fer…

Amb tot, si jo fos espanyolista no estaria tan tranquil com en alguns mitjans de comunicació han volgut fer veure. A part que l’escalada nacionalista en les darreres dècades és un fet (enllaç), tenir en una comunitat mitja població descontenta de pertànyer a un estat els hauria de donar què pensar. Si la seva reacció és sortir amb una rialla a la foto i no pensen que han fet alguna cosa malament per arribar en aquesta situació, tenen un problema, i dels grossos. I si no els esclata ara, ho farà d’aquí un parell d’anys.

I, si no, en tornarem a xerrar…

Frase destacada ( i aplicable a tots els  polítics després d’unes eleccions): “La realitat és relativa, depèn de les ulleres amb què la mires”  (Sylvia Plath, escriptora)

 

10 pensaments a “Les eleccions catalanes

    • Idò no m’he perdut, a aquests em referia. Però he emprat altres termes: tu dius independentistes vs unionistes i jo dic nacionalistes (catalans) vs espanyolistes (o si vols nacionalistes espanyols). Són sinònims i de fet xerr clarament d’independència vs unió d’Espanya.

  1. Duran i Lleida: unionista nacionalista català.
    Antonio Baños: independentista no nacionalista.
    En la meva opinió, el debat voltava entorn a l’eix sobinaria/dret a decidir, el que en sí suposa deixar enrere el nacionalisme. Fins allà on sé, ningú de la CUP, d’ERC o Moviment d’Esquerres es considera nacionalista. Tampoc altres integrants de JxS com Súmate.

  2. Crec que donam voltes al mateix amb termes diferents. No sé com es definiran tots aquests senyors que anomenes, però si partim de la definició del DIEC de nacionalisme (“Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”), tots aquests senyors de Junts Per Sí, s’hi engloben. Me pareix molt bé que prefereixin dir-se independentistes, però no deixen de ser nacionalistes com pots comprovar.
    Després dins del nacionalisme hi pot haver diferents graus (com en Duran i Lleida, més light; o els de Junts Pel Sí, més decidits) però des del moment que xerr en el meu article de “declaració unilateral d’independència” o “moment històric irrepetible” ja assenyal prou bé de quin tipus de nacionslisme xerram (el decidit, l’independentista).
    Amb tot crec que no importa perdem més el temps discutint simples formalitats de termes ja que en el fons (que és l’important) xerram del mateix.

  3. Estic ben d’acord amb en Jeroni.
    Nacionalista ho és qui estima la seva nació per damunt la resta, cosa que en principi sembla bastant lògica però no sempre és així.
    En canvi d’independentistes n’hi ha per necessitat, perquè creuen que viuran millor si es poden gestionar sols. Com diu bé en Jeroni, gent com n’Antonio Baños i altra gent de la CUP són gent independentista no nacionalista, també el número 6 de Junts pel Sí n’Eduardo Reyes n’és una altra clar exemple.
    En aquest cas no es pot considerar que els termes independentista i nacionalista siguin necessàriament sinònims.

    • Me sap greu però continuo sense veure la diferència entre independentistes que com dius “creuen que viuran millor si es poden gestionar sols” i la definició de nacionalista del DIEC: “Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”.
      Crec que quan xerrau de nacionalisme només teniu en compte el cultural, quan també existeix l’ideològic, l’econòmic i fins i tot religiós i racial (aquest darrer malauradament ja sabeu com pot acabar)

  4. Al final crec que ens vam equivocar tots. Resultava que tot anava de “masistes” contra “no masistes” ji ji ji. Noltros embullant-mos amb conceptes abstractes i ideològics (nacionalistes, independentistes, espanyolistes, unionistes…) i tot es resumia en un nom i llinatges: Artur Mas sí, Artur Mas no je je

Respon a Serafí Lliteres Maçanet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.