Avui presentam una col·laboració molt especial, no entre dos cantants, sinó que entre un gran escriptor, Albert Camus, i un gran grup de música, The Cure.

Per molts és sabut que el grup britànic The Cure (amb ja més de 35 anys de carrera) és un dels meus favorits, a part de per la gran música que fa, per les lletres. I un bon exemple d’això darrer és aquesta cançó que us present avui, adaptació d’un passatge clau de la gran novel·la L’estranger, d’Albert Camus, curiosament un altre artista que també admir ben molt.

Curiosament el text de la cançó parla de l’assassinat d’un àrab a la platja, com a homenatge a aquest passatge clau de la novel·la que he mencionat abans, però molta gent als 80 no ho va entendre i, de fet, Robert Smith, vocalista del grup, va haver d’anar a judici per ser considerada una cançó racista. Com no podia ser d’una altra manera va ser absolt (si algú ha llegit L’estranger reconeixerà perfectament el passatge) i va deixar constància del nivell d’incultura que hi havia. De totes maneres, si la cançó s’hagués publicat actualment crec que la polèmica encara hagués estat pitjor, donat el context en què vivim.

Res més lluny que la realitat, la cançó i la novel·la no tenen res de racistes, sinó que s’emmarquen dins el moviment existencialista, i mostren un protagonista que mostra indiferència davant la vida, un gran sentit de buidor i passivitat (per això matar l’àrab a la platja és un fet tan irrellevant per a ell, i per això com diu la cançó el protagonista “està viu” però alhora “està mort”) i se sent un “estrany, un foraster” perquè és incapaç de participar de la comunitat.

En resum una conjunció brillant de literatura  i música, que només el gran Robert smith ens podia oferir.