Passades les pertinents quaranta vuit hores de rigor per agafar una mica de distància, em ve de gust fer un petit comentari desenfadat del que vaig viure aquests proppassat divendres i que ara mateix intento recrear.
La primera sorpresa just al entrar i no veure fressa de res, –on son els quadres d’en Felip?-, era dissimulada pel rum-rum de les salutacions –eiii, com va?, què contes de bo?…-. Els ulls, desenfocats de les superficials converses d’apropament, tresquen l’espai, –i na Xisca?-. Ben prest però es va aclarir la proposta; n’Eulàlia, amb els mots explicada el significat de Contrallum i la dinàmica de la presentació; amb el cos i el to de veu expressava seguretat, domini de la situació; amb el joc del llarg el mocador, ara el pos ara el trec, podia indicar, tal vegada, desig d’agradar.
Just abans de començar l’espectacle, el so d’un telèfon mòbil mostrava clara indicació de que no tots els presents mostraven el mateix interès en la proposta que s’acabava de fer, que en el grup, en definitiva, hi havia interessos i motivacions diversos; circumstància que sempre es dona i tantes vegades acostumam a oblidar.
L’envit de n’Eulàlia i la dolça melodia dels clarinets ens convidaren a entrar a l’espai llarguer que, fins fa poc, ocupava l’arxiu municipal i que ara fa part de la biblioteca. Just passar el llindar tot es va clarificar: les peces d’en Felip, els músics, l’autora dels textos amb posat hieràtic i seriós… Just en acabar el so dels clarinets que farciren l’acte (varen interpretar peces d’Antoni Genovart i l’Adagio Albinoni -sense preposició, segons curiosa i intressant aportació d’en Pep sobre enganys musicals, publicada ahir-), na Xisca començà la primera de les dotze narracions amb clau de dona. Unes narracions locals, íntimes, femenines, derivades d’una primera mirada, sempre impactant, al entrar en un entorn, una comunitat, desconeguda.
Va ser un continu. Després de na Xisca, n’Eulàlia, altre vegada na Xisca, i després de Maria Bel -que amb emocionant dedicatòria recorda na “Marga Carbo” que ens acaba de deixar- i altra vegada n’Eulàlia…i així. Elles, les lectores, fidels a la seva proposta s’anaven movent en el si de la sala il·luminada pels contrallums. A dir ver, jo te tot d’una, també vaig intentar moure’m mentre escoltava els mots i mirava les imatges, però de seguida me’n vaig adonar que el públic no anava de moviments. Es així que, discretament, em vaig unir al grup. Aquest fet m’ha portat a la reflexió sobre la força dels altres, del grup, sobre la pròpia conducta. Sense dir res, sense moure’s, sense cap expressió d’acceptació o rebuig, vaig intuir que era millor estar quiet, no fos que es pogués interpretar que feia coses rares per cridar l’atenció. (El “no rompan filas” de Gigerenzer!).
M’agradà la proposta. La combinació de treballats textos descriptius d’aspectes tan propers, el recitat d’aquests textos, amb veu clara i alta, les peces d’en Felip, la música dels clarinets -amb na Maria Eugènia sempre present-, la comunió de mirades, coneixements i tècniques diferents, la diversitat dels interessats en la proposta… em portaren, amb l’imaginari, a un desitjat Sant Llorenç inexistent.
Després de les lectures, els cosos i les cares tornaren a la seva situació habitual. Els somriures arraconaren les tensions i les inseguretats del moment. Les dolces llunes, els bessons i el glopet de vi mesclat amb converses va anar diluint el grup… I en aquests moments de distensió vaig intentar, fent preguntes, rompre la closca de l’artista plàstic sobre formes i significats. Com es de suposar no ho vaig aconseguir, però na Catalina Galmés havia afinat que a la part posterior de les peces, a contrallum, s’hi podia veure una referència de cada un dels textos. Val a dir que, ara mateix, em sent capacitat, gairebé desitjós, d’assignar algunes idees de les narracions a alguns dels quadres, des de l’absolut convenciment que difícilment coincidirien amb els noms posats per l’artista.
Es el que té ser humà, tots fem les nostres interpretacions.
En definitiva, al meu entendre una vetlada agradosa, local, novedosa i generoa on es detectà i es posava en valor la feina -sentir, pensar i laborar- d’un grup divers de persones.