Quan els poders de l’estat desnonaven a la gent de les seves llars ,
no vaig aixecar la veu.
Jo tenia una casa per viure-hi.
Quan empresonaren els independentistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era independentista.
Quan privatitzaven els serveis públics,
no vaig protestar.
Jo tenia prou recursos per pagar-me’ls
Quan vingueren rere els immigrants,
no vaig protestar,
Jo no n’era pas.
Ara vénen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.
(Adaptació del poema/sermó Què haguera dit Jesucrist? del pastor luterà Martin Niemöller)
Quan la separació de poders esdevé nul·la a un estat i les elits polítiques venen la seva ideologia i els seus partits a les grans multinacionals a canvi d’un lloc privilegiat i ben remunerat als seus consells d’administració, el poder, que també controla els mitjans de premsa de masses, posa en marxa l’enfrontament entre els diferents sectors de la població.
Tots hem escoltat qualque vegada justificar per part dels mateixos afectats, mitjançant dogmes escampats per les respectives elits polítiques i els mitjans, la mancança de recursos destinats a l’escola pública, als serveis sanitaris, als serveis de transport… que en un principi es centren en un sector de la població. En aquest cas els escollits hem sigut els territoris a on tenim com a pròpia el segon idioma més parlat de l’estat espanyol.
Però la finalitat no és l’idioma, com tampoc a l’alemanya nazi no ho eren la religió jueva o l’ètnia gitana, el motiu darrer és fer de la gent una massa acrítica i totalment programable mitjançant l’ús de la por, que justifiqui qualsevol atrocitat comesa contra aquell que gosi aixecar la veu, encara que aixequi la veu per defensar els drets d’aquesta massa.
Tanmateix aquest poder actua com una piconadora contra aquell enemic que es fa a mida, sense cap mena de compassió, i quan l’ha liquidat, en construeix un altre d’entre la massa que el va ajudar o que es va manifestar equidistant quan liquidava el primer.
En aquest aspecte durant l’època anterior a l’entrada a la Unió Europea l’estat, ja fos durant la dictadura com després de la mort del dictador, va fer una feinada etiquetant a totes les regions no considerades com a espanyoles pures per la mentalitat imperial castellana: Els illencs (uns tancats), els catalans (àvars), andalusos i el sud de la península (mandrosos, vividors i poc feiners), els bascos (violents)… Tots tenien el seu defecte llevat dels castellans, quina casualitat.
Qualsevol d’aquestes etiquetes servirà en un futur no gaire llunyà, per atacar, menysprear i ridiculitzar a la resta de regions, i justificar-ne els empresonaments arbitraris o la violència contra els seus habitants ja sigui mitjançant els cossos de seguretat estatals o bé amb manifestacions unionistes que, bandera espanyola en mà, tenen carta blanca per part dels poders de l’estat per saltar-se la llei amb total impunitat. De ben segur que d’aquí a no massa temps, els mateixos habitants de Huelva que acomiadaven esperonant amb el crit de “a por ellos” als cotxes de la guàrdia civil que partien cap a Catalunya, seran reprimits per aquestes mateixes forces al servei de l’estat.
Post data: diu l’ex-president de les Illes Balears, Francesc Antich, que haver de votar a favor d’aplicar l’article 155 contra Catalunya és “un marrón“, potser si pensa que és “un marrón” el que hauria de fer és votar en contra l’aplicació d’un article que en un futur s’emprarà també contra la gent de les Illes Balears. Però clar, si ho fa, qui el col·locarà després a aquell consell d’administració?.