Enguany es celebra l’any Panikkar. Aquest nom és molt probable que a la majoria de lectors els digui poca cosa, ja que és un personatge poc conegut en el món mediàtic.

Raimon Panikkar i Alemany va néixer a Barcelona l’any 1918 i morí a Tavertet, Osona, l’any 2010, per tant enguany es celebra l’any del seu naixement. Fill de pare hindú i mare catalana es formà acadèmicament en ciències químiques, filosofia i lletres i teologia. Fou ordenat sacerdot.

Dedicà tota la seva vida a  la història i la filosofia de les religions  i a l’enteniment entre creences diverses: cristianisme, hinduisme i budisme. El seu pensament és l’intent d’aproximació entre Orient i Occident.  La cura del  seu llegat  correspon a la Fundació Vivarium Raimon Panikkar, creada per ell mateix amb seu a Tavertet.

L’any 1997, la Universitat de les Illes Balears el nomenà doctor honoris causa.

“Tots aquells estudiants, anava a dir estudiosos, per als qui la passió pel coneixement no sigui pura i desinteressada, en primer lloc no seran feliços ni es realitzaran com a persones, amb efectes perniciosos a llur salut, tard o d’hora. Però, en segon lloc, tampoc seran creadors ni veritablement penetraran, almenys un xic, en el misteri de la realitat. No em puc retenir de citar un geni renaixentista força injustament oblidat, Desiderius Erasmus de Rotterdam, qui en la seva apassionada obra sobre el ben dir: «Ciceronianus sive de optimo dicendi genere» ens afirma que per un enamorat de les lletres, i això és un estudiant, li és mes grat ésser tingut per un home de la paraula justa i bella, que d’ésser tingut com a sant. Immediatament abans ens afirma que: «Musae
nesciunt invidiam, multo minus Gratiae musarum sodales. Studiorum socio nihil negandum est et amicorum oportet esse omnia communia».

Tenen avui dia els estudiants aquest esperit? («Al company d’estudis no se li pot negar res») o cauen ja en la guerra sorda de la competitivitat perquè han pres la Universitat com una plataforma per aconseguir llocs de treball?

El vel del que és real (deixeu-me dir-ho així) no es desclou, no es re-vela, sinó als nets de cor. La naturalesa és púdica: «La saviesa em vingué en la seva bellesa» diu una versió possible del Siràcida (LI, 14) que fa eco al Llibre de la Saviesa (VIII, 2), el qual repetidament afirma que per aconseguir la vera saviesa no calen diners (cf. a més Siràcida LI, 25, etc.).

La Universitat confereix honor —i me’n fa un regal. Gràcies de nou”.

(Fragment de la lliçó magistral  pronunciada el dia de la seva investidura com a doctor honoris causa de la UIB.)

La imatge que acompanya aquest escrit està agafada de https://ca.wikipedia.org/