(Traducció lliure i processada del poema de Rafael Alberti “¿Qué cantan los poetas andaluces ahora?”)

Dedicat als silencis de Sabina, Aute, Serrat, Víctor Manuel i Ana Belén

Què canten els poetes espanyols d’ara?
Què miren els poetes espanyols d’ara?
Què senten els poetes espanyols d’ara?

Canten amb veu (impostada) d’home…
però, on són els homes?
Amb ulls d’home miren,
però on són els homes?
Amb pit d’home diuen que senten,
però on són els homes?

Canten, i quan canten
sembla que estan sols…
Miren, i quan miren
sembla que estan sols…
Senten, i quan senten
sembla que estan sols!

És que Espanya
s’ha quedat sense ningú?
És que per ventura a les muntanyes espanyoles
no hi ha ningú?
És que en els mars i camps espanyols
no hi ha ningú?

No hi haurà ja qui respongui a la veu de la gent?
Qui miri al cor sense murs de la gent?
Tantes coses han mort…
que ja no hi ha ni poetes?

Cantau fort!
Oireu que altres oïdes escolten.
Mirau amunt!
Veureu que miren altres ulls.
Bategau fort!
Sabreu que altra sang palpita.

No és més intens el poeta
tancat en el seu obscur subsòl.
El seu cant s’eleva més profund
quan, obert als aires,
ja és de tots els homes.

(La imatge és de Google; la idea, de la meva dona)

Si voleu sentir el poema original, en forma de cançó, que va editar el 1975 Aguaviva, aquí teniu ll’enllaç: https://youtu.be/NVA5ifLis1E