Deia no fa gaire un company que “En un país decente los universitarios estarían en huelga y en pie de guerra por lo ocurrido en la Universidad Rey Juan Carlos. Futuro negro!!!.”
Ho va clavar. Ja fa massa vegades que he escoltat, de gent de qualsevol tendència, el desastre de món que els hi estam deixant als nostres fills. Gairebé les mateixes vegades que aquests acabaven posant-se de cantell com aquests estudiants i culpant a la gent més pobre i amb més pocs recursos de tots el que passava: Ara són els immigrants, fa 20 anys els peninsulars, abans d’ells els xuetes, abans les dones… però el poder mai, el poder fa mal d’atacar perquè ja se’n cuiden els seus mitjans i els partits afins de rentar-li la cara, els mateixos mitjans que escampen l’odi al diferent entre les masses borreguils.Que aquest silenci i aquesta manca de reivindicació hagi arribat fins i tot als qui s’hi haurien de posar al capdavant, és un molt mal senyal de la societat, el corc s’ha fet endins.
La floridura que es respira en termes generals és espantosa, ja hi ha universitats estrangeres que estan vetant les sol·licituts de beques de la URJC, i el que es pitjor, qüestionant qualsevol sol·licitut que els hi arribi d’arreu de l’estat, i amb tota la raó del món, no tan sols pels fets gravíssim de “vendre els màsters al millor postor“, sinó també per la impassibilitat mostrada davant els fets per la societat en general i en especial pel sector estudiantil.
Passant ja als treballadors actius, en la meva tasca (una setmana al mes) com a sindicalista, el panorama que es contempla és massa sovint esfereïdor: insults i pressions als treballadors, promoció per part de la direcció de l’empresa de la gent tòxica envers de la gent més vàlida, treballadors que no gosen sol·licitar els seus drets o que veuen als sindicats com l’enemic… i el que és pitjor de tot, el que fa més mal al cor, la nul·la disposició dels treballadors de presentar cara per reclamar unes condicions millors, no tan sols per ells, sinó per les futures generacions.
La major part dels treballadors han assumit de cap a cap els missatges dels mass mèdia amics del poder: “Els joves d’avui en dia no van de feina, jo vaig haver de començar a fer feina sense assegurar!” (dit així, com si fos un avantatge), “Tant d’estudiar, tant d’estudiar, qualcú ha de fer feina!” (Com si els titulats no en fessin) “Tothom vol cobrar una doblerada” (Com si pagar vuit-cents euros o menys al mes donàs per poca cosa més que per pagar la hipòteca o el lloguer) “No te queixis que tens feina” (Com si pel fet de tenir un treball ja et posàs un tap a la boca per reclamar els teus drets, els dels teus companys o els teus clients)… i t’ho diuen tot cridant o renyant que es veu que es com els han ensenyat a dir-ho els qui ho repeteixen a televisió o a l’emisora de ràdio que escolten.
Tanmateix la pau arriba al redol quan treus el tema del darrer Reality show, el futbol o la darrera bajanada que ha dit “la princesa del pueblo” a la tele-escombraria, és com si els hi injectassis un sedant. Perquè al final això és el que li interessa de veritat a la gent.
Potser un dia, d’aquí a molts d’anys, es despertaran i es trobaran que l’estat deu als bancs tot el que es capaç de generar amb un any, que ja no hi ha un cèntim a la vidriola de les pensions, que els feixistes campen pels carrers amb el suport total de l’estat i apallissen a qui no pensa com ells, que representants de partits polítics insulten i menyspreen obertament i sense cap mania als qui no parlen o pensen com ells…
Bé, això és el que ja està passant, però vosaltres, seguiu dormint. Bona nit a tothom.