Torrentada. Qüestions obertes/7 – Autocrítica

“Cada campaneta te el seu so” diu el refranyer per assenyalar que cada persona veu les coses a la seva manera. Una obvietat que, massa vegades, s’oblida.
Les meves referències personals, tant experiencials com intel·lectuals (“La primera passa, sempre és adonar-se’n, prendre consciència”) sempre porten a una mateixa font: l’autocritica és la que nodreix les noves idees. L’inici d’una possible transformació.

Autocrítica és un concepte oposat a l’autocomplaença i a l’envaniment que, sempre, resulten més agradosos i populars.
Per això s’ha d’aplaudir, avui, l’aparició, en premsa professional, de l’informe del Govern sobre la torrentada on, entre altres coses, es reconeix reacció tardana a la catastrofe i manca de coordinació dels diversos actors i responsables d’atendre professionalment el trist esdeveniment.
Aspectes que, d’altra banda i com es recordarà, Maria Bel Sancho, que va passar per lloc estret,  ja havia denunciat poc dies després de la tragèdia.

Una vegada passada la primera fase del dol de plorar la dissort (sense entrar en les destrosses familiars derivades de les 13 víctimes irrecuperables); una vegada superada la reacció humana de tapar amb festes la tristesa amuntegada; una vegada rescabalats -si mes no en part- els danys, toca comensar a pensar amb possibles solucions.
L’informe del Govern, representa una primera passa. En podem estar ben satisfets. (Sense anar més lluny altres informes, també publicats en premsa, resulten molt més febles, descompromesos i justificatius)
Però de poca cosa serviría si no es donas, si o si, una segona passa: aconseguir els recursos necessaris per poder treballar el “nunca mai”. Es una gestió política dels nostres representants.