1820. S’ANY DE SA PESTA. Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç
Capítol 15 – REPERCUSSIONS DE LA PESTA FORA DE MALLORCA
INTRODUCCIÓ
Fins ara hem vist les primeres mesures que prenen les autoritats mallorquines per fer front a l’epidèmia llevantina del 1820: des del confinament que es va dur a terme, acordonant els pobles contagiats i a la vegada re-instaurant aquell cordó marítim que s’ engegava sempre que hi havia risc epidèmic dins algun indret de la Mediterrània. Aquest cop no era per protegir l’illa de perill extern sinó, ans el contrari, per evitar que el contagi sortís de l’illa. Dos cordons molt militaritzats encara que amb l’ajuda de la població civil.
També vam veure la reacció dels pobles, inclòs Palma, de la rereguarda del cordó. Com presos pel pànic, s’autoconfinen de tal forma que durant un primer moment les relacions, tan comercials com humanes entre ells, queden completament bloquejades. Poc a poc, i gràcies a les dures mesures que pren i fa complir la JSS, aconseguiran la reobertura de les relacions (encara que sempre amb la guàrdia alçada). Els pobles seguiran amb retens custodiant les principals entrades per demanar el passaport de sanitat i obligant a complir les mesures de desinfecció a tot el que vol entrar al poble.
També hem vist com l’aïllament entre sans i malalts dins les zones acordonades, sobretot a Son Servera i Artà, comportà una logística molt complexa amb gran quantitat d’infraestructures i personal per aconseguir-ho. Sant Llorenç i Capdepera, pel fet de ser contagiats posteriorment i amb poca gent malalta , seguiran un altre sistema: els sans es queden dins el poble seguint ,més o menys, fent vida normal; en canvis els malalts són desplaçats cap als llatzerets situats a fora vila.
Avui veurem com els cordons, confinaments i lleis penals no sols s’implantaren a Mallorca. Des de que es rep la notícia del contagi al llevant mallorquí , tant el govern central com el Consell Suprem de Salut ho comuniquen a tota la població espanyola i imposen cordons de vigilància en tot el litoral mediterrani. Així com també exigeixen certes restriccions i mesures en totes les poblacions per prevenir el contagi fora de l’illa.
1.Primers oficis on es comunica l’epidèmia fora de l’illa.
La JSS, un cop assabentada de què la malaltia de Son Servera es contagiosa i molt letal, decideix comunicar-ho no sols al govern central sinó també a les altres illes i a totes les ciutats importants de l’arc mediterrani per alertar-les del què està passant i poder prendre les mesures oportunes
El 28 de maig s’envia el primer ofici, va dirigit a la JSS de Maó; l’endemà mateix n’envien a Eivissa, Barcelona, València … i a totes les ciutats marítimes importants al llarg de la costa peninsular mediterrània fins a la ciutat de Cadis. Tots els oficis tenen el mateix objectiu: posar-los al corrent de la malaltia que ha sorgit a Son Servera per així poder prendre les mesures pertinents. Aquests comunicats sempre van acompanyats de la documentació on hi consta l’estat de salut de l’illa i les decisions preses per la JSS.
El dia 30 enviaran la primera “Exposición a la Junta Suprema de Sanidad de Reino” , màxima autoritat sanitària de l’Estat, on de forma detallada, descriuen des de la situació d’extrema pobresa en què es troba Son Servera, quina ha sigut l’evolució de la malaltia fins ara i les primeres mesures que s’han pres; per acabar amb un prec de demanda d’ajuda urgent tan econòmica com en personal sanitari especialitzat.
Aquest document a la Suprema porta l’encàrrec de comunicar-ho a tota la població del país. Aquests comunicats es faran permanents durant tota l’epidèmia, sobretot amb Maó, Barcelona i Madrid.
2. La Junta Suprema de Sanidad del Reino ho comunica a totes les Juntes Superiors de l’Estat.
Madrid ,el 10 de juny, un cop haver rebut la notícia oficial, envia una ordre a totes les Juntes Sanitàries de les capitals de les regions del país on les informa d’un contagi, encara no ben caracteritzat, en el poble de Son Servera a l’illa de Mallorca. A la vegada, ordena un cordó marítim de vigilància a totes aquelles regions costaneres de la Mediterrània, com també disposicions i ordres per tota la poblacions de la península .
En un article del 1988 (1) escrit pel metge i historiador de la medicina José López Gómez ens dóna informació de com s’aplica aquesta ordre de Madrid en una regió no costanera i molt allunyada de Mallorca com és Extremadura. En aquest treball observem com el 16 de juny el govern polític de Badajoz, un cop haver rebut l’ordre de Madrid, envia una circular a totes les autoritats locals de la regió per comunicar l’existència del contagi a l’illa de Mallorca i a la vegada instar-los a complir un seguit de mesures preventives per si l’epidèmia s’estén a la península.
Entre les mesures més urgents trobem l’ordre de informar immediatament al govern provincial qualsevol malaltia epidèmica que es presenti. També els demana que es formin Juntes de Sanitat a tots els pobles on el número de veïns ho permeti. Tenir a punt aquestes juntes era un pas molt important per si l’epidèmia s’estenia.
El mateix autor ens indica que es conserva documentació del seu acatament: el 23 de juny, a Mérida, es constitueix la Junta local de Sanitat.
3. Catalunya
Per la seva proximitat i els forts lligams amb Mallorca serà, no sols la primera ciutat peninsular en reaccionar, sinó també l’indret d’Espanya que més s’implica amb l’epidèmia. Una mostra d’aquest interès és el veure la quantitat d’informació que aporten els diaris de Barcelona durant tota l’epidèmia.
3.1 Com arriba la noticia ?
Escriu P. Otiña (2)
“…El dia 2 de juny de 1820, el xabec mallorquí Esperit Sant, patronejat per Josep Escat i amb set mariners de tripulació, viatjant en llast, va arribar al port de Salou amb l’únic objectiu de lliurar una sèrie de documents, els destinataris dels quals eren els Caps Polítics del Continent …” i segueix “ …les autoritats portuàries de Vila Seca i el port de Salou, un cop informades del contingut de la documentació, reaccionen immediatament i envien per urgència tota la informació al capità general de Barcelona i la mateixa nit, Jose Castellar ,cap superior polític de la província de Catalunya, transmet la informació rebuda a totes les juntes sanitàries municipals amb l’objectiu d’iniciar els preparatius per la vigilància de la costa…”
3.2 Com reaccionen les autoritats catalanes ?
Sens dubte la reacció de Catalunya davant la notícia fou rapidíssima. De seguida la preocupació i el temor farà activar un seguit de mesures per tenir la població preparada per si l’epidèmia s’estenia fora de l’illa. Són conscient que les estretes relacions comercials i la proximitat entre l’illa i Catalunya les posa en perill si no agafen mesures preventives.
Cal estar molt atents a qualsevol contacte amb Mallorca …i sobretot al contraban. Catalunya serà l’indret d’Espanya que més s’implica amb l’ajuda als pobles empestats, tan econòmicament com amb personal militar per anar a reforçar el cordó. Fins i tot l’únic metge voluntari ,de fora de l’illa, que es desplaçarà a Mallorca per ajudar amb els empestats serà el Doctor Bonaventura Casals (Metge a l’Hospital de la Santa Creu i durant el 1820 era el portaveu de la Junta de Sanitat de Catalunya (Consell Català de la Salut) que treballa a Artà i serà el cap d’expurgaments d’aquest municipi.
A partir del 5 de juny comença una campanya d’informació on descriuen les principals mesures preses per les autoritats per prevenir de l’arribada de la plaga a Barcelona.
3.3 Es forma un cordó marítim des del Cap de Creus fins a València.
Des del primer moment es posen en marxa els preparatius per reorganitzar el cordó marítim que s’alçava davant els riscos epidèmics. Sabem que el març passat, igual que a Mallorca, aquest cordó havia estat dissolt. El 16 de juny ja estarà format de forma definitiva. S’establirà entre la frontera amb França fins als límits de la província de València. El servei al cordó el realitzaran paisans i militars, tal com hem vist en el cas de Mallorca, i com també es feia regularment a Catalunya des de 1720.
El seu objectiu és vigilar les embarcacions que naveguen per la costa catalana, sobretot els racons més propensos al contraban.
3.4 Ban del Cap Superior de la Província
A la vegada que es prepara el cordó de la costa, el Cap Superior de la Província publica i envia immediatament (5/06/1820) a tots els municipis de Catalunya un ban on fa constar l’estat sanitari dels pobles afectats de l’illa, les característiques de l’epidèmia, així com un seguit de disposicions i mesures preventives per la població catalana.
Es tanquen tots els ports comercials, sols resten oberts els ports dels Alfacs, Tarragona, Barcelona i Palamós. Els demés quedaran tancats provisionalment fins que les notícies de Mallorca millorin.
S’ordena que no s’admeti, sota cap concepte , embarcacions procedents de Mallorca (excepte el correu) i s’imposen deu dies d’observació per tots els vaixells procedents de Menorca i Eivissa.
Es dicten normes per les embarcacions de pesca: sols es permet durant la llum del dia i les barques no es poden allunyar més de 5 milles de la costa.
3.5 Altres mesures :
Es donen normes fins i tots de cara a estar atents amb les relacions amb els forasters. El Doctor Armand Rotllan, metge i historiador de la medicina, parlant de les mesures preventives a Manresa durant la pesta del 1820, escriu
“El juny del 1820 trobem un document que fa referència a la multa d’una pesseta que l’alcalde constitucional de la ciutat multava a tots els forasters i a quatre pessetes a qui els acollis” (3)
A més, durant la primera quinzena de juny, envien un vaixell a Mallorca amb l’oficial D.J. Piera amb l’encàrrec de fer un informe de primera mà sobre la malaltia des del seu origen, l’estat actual i dels indrets infectats.
Des del 12 de juny 1820 trobem molta informació sobre les mesures que es prenen a Catalunya al “Correo mercantil i constitucional de Barcelona”
Mallorca, mentrestant, es quedarà privada de tota comunicació. Sols el vaixell que transporta correspondència oficial pot sortir del port de Palma i sempre en destinació als ports que té marcats ja siguin a Catalunya, València o Menorca.
4. Menorca
Des de que la JSS de Maó rep el primer comunicat, enviat des de Mallorca , on els posen al corrent de “la malaltia maligne” de Son Servera i les mesures preses per la JSS. De seguida posen fil a l’agulla posant en marxa tots els seus recursos per evitar que el contagi arribi a l’illa.
Són molt conscients que tenen l’epidèmia pràcticament dins ca seva, la zona contagiada del Llevant està a molt poques milles de Ciutadella i , a més, les relacions dels pescadors del llevant amb els de menorquins ha sigut sempre constants.
És per això que de seguida que reben l’ofici de la JSS de Palma posen a punt el cordó marítim a l’entorn de l’illa , reforçant tots els indrets més perillosos. Constatem pels documents que a mesura que van passant els dies i la malaltia es fa més letal, el reforç del cordó es va ampliant.
Es dicten normes molt estrictes, sobretot aquelles relacionades amb el contraban, com també les relacionades amb la pesca. Hi ha càstigs molt durs pels transgressors i es prohibeix a la gent recollir res que hagi tret el mar.
Tampoc no podem oblidar que el llatzeret de Maó, sinó el més important és un dels més ben equipats de tota la Mediterrània. Durant tota l’epidèmia farà un servei important tan a persones com a vaixells per fer quarantenes abans de seguir la navegació. Més informació a https://ca.wikipedia.org/wiki.
Menorca, juntament amb Catalunya, seran els dos indrets que durant tota l’epidèmia mantindran una correspondència més fluida.
5.- I a fora de la península?
Tenim poques notícies de la reacció a Itàlia o al nord d’Àfrica. En canvi saben que alguns ports del sud de França, sobretot Tolon i Marsella on encara tenien molt fresc el record de la pesta de 1720, sí que estigueren amb estat d’alerta durant tota l’epidèmia.
Algunes de les ciutats de la mediterrània francesa mantenien moltes relacions comercials amb Mallorca i Menorca. Per això el cònsol francès a les illes , que en aquests moments de l’epidèmia resideix a Menorca, els informa continuament de l’evolució de la pesta llevantina.
—-
(1) López Gomez, Jose “Noticias i medidas adoptadas en Extremadura frente a la epidemia de peste de Mallorca de 1820 y a la fiebre amarilla de Barcelona de 1821”. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, ISSN-e 2385-4200, Vol. 10, 1988
(2) OTIÑA HERMOSO, Pedro. Sanitat marítima: la defensa de la costa i la salut pública de Tarragona (1720-1930). Pròleg Enric GARCÍA. Tarragona: Edita CEMAPT i Arola editors, 2014. pàgs. 255 i s.
(3) Rotllán i Verdaguer, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat