Ramon Llull i París

Llull féu, a diferents èpoques, diverses estades a la capital francesa. Fins i tot el seu nom figura en un dels volums d’escriptors en llengua llatina confeccionat al segle XIX.

A partir del munt de notes que n’he pres del 1987 ençà, voldria presentar-vos avui un grapadet de pàgines en net sobre el fundador del català literari i un dels pocs catalans a parlar les llengües dels tres Savis monoteistes confrontats amb un Gentil o pagà.

Començ per un article, “Centenari de Barbaflorida”, que he anat modificant – i escurçant – al llarg del temps, l’únic escrit luŀlístic de l’altre Galmés aparegut fins ara, continuu amb poemes escrits durant el coŀloqui que tengué lloc a París fa quatre anys (tot i que el meu llibre Poesia 1984-1998 volum I publicat a La Balenguera el 2013 ja conté un breu poema al nostre Beat més políglota (pensant en mon pare) i acab amb un conscienciós estudi sobre l’autèntic Ramon Llull poeta, sobre el qual s’ha escrit menys que sobre el suposat Ramon Llull alquimista (Palau i Fabre, altrament dit l’Alquimista, amb els anys es calmà i poc abans de morir concedí que Llull hauria practicat aquesta art com un pecat de joventut).

CENTENARI DE BARBAFLORIDA (1)

Ramon lo Foll, el Doctor Il.luminat, l’alquimista que forjà el català literari i fundà una escola de llengües, a més de crear enrevessats sistemes teològico-filòsofico-matemàtics, fou un poeta místic que amb el Llibre d’Amic e Amat assolí un dels cims de la literatura de l’Edat Mitjana i de tots els temps.

ENTORN D’AMIC E AMAT

Tots els llibres de Ramon Llull són fruit d’un impuls evangelitzador presidit en tot moment per la paraula poètica i el miracle que obre l’Obra en el cor del lector, el qual, si el Creador l’ha dotat de sensibilitat i enteniment, no pot sinó quedar-ne corprès, meravellat. Llull, en concebre el seu Libre d’Amic e Amat, tengué en compte les ensenyances dels sufís –i aquí rauen en bona part l’universalisme i la universalitat lul.lians–, místics que a la plaça explicaven al poble, de manera comprensible per a tothom, històries que parlaven d’una relació, situada a nivell humà, entre l’home creient i l’Objecte de la seva fe. L’escriptor mallorquí forjador del català literari mamprèn força símbols a aquesta tradició islàmica (com San Juan de la Cruz a la tradició judaica): l’alba, l’arbre, l’ocell o l’alternança de llanguiments i plaers que ha d’endurar l’Amic per l’Amat. Una altra imatge simbòlica plena de força és la font on hom qui no ama s’enamora con beu en la font: desamor que engendra amor, set que engendra set. L’ermità Blanquerna compongué una manera o verset per a cada dia: fins tengué en compte, l’alter ego del savi-poeta, els anys bissextils: E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu. Aquest llibret és un capítol de la novel.la Blanquerna, la qual, junt amb el Llibre de meravelles –escrivia Salvador Galmés el 1932 pel setè centenari del naixement de Ramon–, constitueixen “projeccions lluminoses de tots els estaments d’aquella societat adalarada, tendents a redreçar els homes a via de perfecció, són obres cada una de les quals bastaria tota sola a consagrar un nom dins la història de qualsevol època i a aflamar d’entusiasme devot un poble qualsevulla.” * Enguany en fa set-cents que l’Amic es reuní amb l’Amat.

Jaume Galmés

* Salvador Galmés, Escrits sobre Ramon Llull, a cura de Pere Rosselló Bover, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990, p. 63.

  1. Publicat al Campus obert de l’Última hora el27-X-2015 (durant molt de temps es pensà que Ramon Llull havia mort el 1315, i així vaig ser un dels primers a commemorar-lo.)

Tot seguit, uns poemes més o menys o seriosos seguits d’un estudi força meticulós de l’obra poètica de Mestre Ramon

QUADERN LILA, SORBONA, JUNY 2016

Als doctors Ensenyat, Butinyà, Pallejà, Vidalba, Flors, Martines, Compagna, Imbach

i a tots els altres del coŀloqui Any Ramon Llull que tengué lloc a la Sorbona el 13 de juny del 2016

DE RANDA A LA SORBONA

EGO LULIO

Arbre de Ciència

de Filosofia d’Amor

m’embranc i m’embranc

de segle en segle

brostant fulles noves

amb les mateixes arrels.

ECO LUĿLIÀ

Terrassans de Terra Santa,

somiatruites, nigulmalalts,

lletrasuïcidats d’aquí,

pescatruites amb els morts

encara que encara aquí

amb sons: Schubert, Bach,

Chopin, degoteig d’arpegis,

goteres necessàries per

aixoplugar-nos de la por

de l’eixutesa del buit,

això, amb cel i plantes, és vida:

el moviment, el Ser-aquí,

però no palplantat

amb un davantal de fer feines,

ans obrant amb l’ànima

contemplativa, despullada, pura.

CONHORT

(Ars brevis, Vita longa)

Per què vaig anar a raure,

a riure a París? Mèŀleres

al ràfec sota el xàfec,

cel meu, finestra meva,

arquitecte Mansart,

carrer amb nom de poeta:

digueu-ho com pugueu.

Puj, amb l’Iŀluminat,

al puig de la Sorbona.

Plou aigua de bombolla.

Sopluig – i disputatio –

hi trobam de l’aiguat

a l’aguait d’inundatio,

companyia formosa.

És la fe que animava

Ramon que em reanima.

La pluja beneïda

que deixava humida

la barba florida

pel cap em regalima,

tot el cor m’amarava.

COĿLOQUI HUMANISTA

Posant peu fiter,

lluny de tot marasme,

pareixem Erasme

més que no Luter.

De res no m’esver,

i d’aquest miasma

que sembla un orgasme

tampoc res no esper.

Gerson, Eymerich

(Bruno, tu no): ric.

Per a Anselm l’heretge,

Bernat, no hi ha metge,

et diu Ramon Llull,

l’únic per qui em mull.

RECORD DEL CÍSTER DE LA REAL

Un pic, a taula, durant un dels meus nombrosos dinars amb els capellans dels Sagrats Cors (tots ells havien corregut món com a missioners), tots ovelles de més edat que llur pastor – i lo meu amfirió – el Pare Biel Seguí, que un pic retrobí a Vic i un altre a París, em vaig atrevir a dir al Pare March, l’ovella blanca de la família del banquer de Santa Margalida (amb Joan Mascaró, home espiritual i professor de sànscrit a Cambridge: quin tercet de margalidans, vaja un ramell, tres flors paradoxalment creades per creuar-se, insòlita reunió de la qual ha quedat constància en una correspondència per sort recentment reeditada), em vaig atrevir a dir al capellà emèrit, al costat del qual, a la capella de l’esquerra de l’altar, m’asseia per oir missa, mesurant les meves paraules, que en Ramon Llull, una bella estàtua del qual torreja al claustre de la Real, monestir que estotja una de les biblioteques lul·lianes més importants del món, on Ramon escrigué algunes obres importants, encara que no tots els especialistes de Llull estiguin d’acord a l’hora de dir quines, que “potser era un pèl massa fanàtic a l’hora de fer conèixer l’Evangeli”. La resposta del capellà i escriptor norantè no té volta de fulla:

– I és que una vegada que s’ha conegut el Bonjesuset…

Però Mestre Ramon, que no deix d’aprofundir any rere any, és molt més que un incitador al martiri, que un evangelitzador. Malgrat la seva insistència, malgrat la seva virulència en algun moment, sempre, sempre, sempre, allò que traspua, allò que sobresurt en els seus escrits (“e són de llibres trobador”), home de lletres i de ciències, de contemplació i d’acció, que meditava al monestir de La Real i a Miramar (“l’altar de Santa Trinitat qui era en aquella capella”: “qui era”, ai, ja que avui no en queda res de res, i no en quedaria ni el record de no haver estat per l’Arxiduc), o dalt del puig de Randa (“e per açò Blanquerna mudà sa cel·la en un puig qui era a un miller del lloc on estava lo diaca”), i que viatjava infatigablement arreu del Mediterrani, com un Plató cristià que vol implantar la seva doctrina, imposar la pràctica de la pròpia teoria a una vasta Sícilia composta de diversos continents i arxipèlags per acabar morint negat “en pèlag d’amor”, la creu que voldrà per a ell mateix a exemple de Sant Pere, al qual, quan encara no havia rebut l’Esperit Sant, en boca de Nostra Dona Santa Maria pega una bona renyada:

Negat ha sent Pere lo meu Fill per paor

lo qual hac dels judeus, e no la hac major

de mon Fill gloriós qui és son creador,

lo qual l’ha molt com lleial amador.

E tu, Pere, qui eres un paubre piscador

has negat lo meu Fill qui t’és honrat senyor

e qui tu has elet a ésser procurador

de totes ses ovelles de qui t’ha fait pastor.

E SÓN DE LLIBRES TROBADOR

Trobador, aquí, vol dir autor. Però no hem d’oblidar que el primer pic que

Jesús [li] venc crucificat

ell mateix estava escrivint una poesia ben a ple dins “l’estil dels trobadors”.

En l’estrofa citada, trobam l’expressió “lleial amador”, que és parònima de “la fin.amors”, transposició sacra del llenguatge profà dels trobadors (tot i que pot emprar, contràriament a ells, llargues sèries monorimes amb el metre utilitzat al Libre d’Aleixandre, com acabam de veure).

Dels trobadors del seu temps, conscientment o perquè hi havia aires dans l’air du temps que el devien atreure, trob que un dels millors versos del seu tractat en vers Medecina de pecat,

per la paor qui res no val,

és un calc musical d’un vers de la immortal canzó d’un trobador que ara no trob:

per la douçor que al cor li vai

JOGLARS A LO DESCONHORT

Segurament perquè ell mateix en fou un, de trobador (fins i tot al final de Lo Desconhort diu que s’ha de cantar “en lo so de Berart”), no despotrica contra els qui seguiren exercint aquest ofici. No sé si menyspreava els joglars, en tot cas no vol que la seva

Art no faça menysprear

en tenir la manera que ténor li joglar

(O vol dir que la Art era en vers?)

Car li joglar, o llur ofici, poden ser fins i tot útils a la seva causa:

si un ermità, real o fictici (millor si fos un que peratanyés a la primera categoria), s’estigués

en la Cort llongament

i si l’escoltaven

lo Papa e els cardenals, sinó que quaix joglar

fes

en la Cort e los Cent noms cantar

cadascun dels quals té deu versos (en realitat deu tercets d’octosíl·labs) que es poden cantar segons que els Salms se canten en la santa Esclésia però també segons que els sarraïns canten

ja estaria, tot arreglat! Tot el món veuria la divinitat de Jesús i la humanitat de Déu en una sola persona, i fins i tot templaris i hospitalaris, als quals proposa un uniment (paraula inclosa dins muniment: Sepulcre) deixarien de barallar-se, acomplint així l’objectiu fixat als versos 15-16 del poema inaugural, dedicat a Nostra Dona, a la qual demana la seva intercessió perquè els de la clerecia s’animin i gosin

los infeels, convertir, preïcar,

e els cristians facen pacificar.

Petició – i ara ens referim al Papa i als cardenals – que romandrà lletra morta:

hi hagué cap resposta de Roma?

Tant de bo els cismàtics l’haguessin escoltat! S’haurien estalviat moltes morts per ferre.

FE I RAÓ

Llull pateix i assumeix de ple la voga del tomisme, que ell desenvolupa de vegades confusament, cosa que ha fet que avui la seva obra filosòfica hagi perdut importància i vigència comparada amb l’obra literària, molt més perdurable. Com més tard ho farà, en certa mesura, Ausias March, Ramon Llull, fent coexistir en un mateix text lèxic poètic i lèxic teològic, crea efectes sorprenents i sovint reeixits.

Trobar, i especialment atrobar, emperò, infinitiu que trobam al títol d’un dels seus tractats, art a la qual es referirà (Llull deu ser un dels primers autors autoreferencials, constantment ens recomana la lectura d’obres seves sovint simplement donant-nos-en el títol) al Cant de Ramon que hem citat de passada i del qual donam ara una estrofa sencera:

Novell saber hai atrobat,

pot-n’hom conèixer veritat

e destruir la falsetat:

sarraïns seran batejat,

tartres, jueus e mant orat,

per lo saber que Déus m’ha dat.

A Lo Desconhort cita en nombroses ocasions la seva Art: bastaria que tothom la llegís, que tothom l’aplicàs i no hi hauria ni cismàtics ni infeels. Contra els darrers, basta aprendre l’arabesc, prendre un vaixell, anar a Suria i tenir desputaments amb els feels a Mafumet per enviar L’Alcorà a porgar fum, el qual no val res, fins i tot una de les obres més mediocres del Mestre Il·luminat, el seu llarg poema o tractat en vers Los cent noms de Déu (encara que molt més curt que el Llibre dels musulmans) li dóna mil voltes i demostra que la Veritat sojorna a l’hostal de la cristianitat.

Tan autoreferencial que fins i tot al verse 14 del Llibre d’Amic e Amat (que citaré sempre en el text establert per Salvador Galmés tal com apareix a la Biblioteca Bàsica de Mallorca el 1987, exemplar que m’acompanya des d’aleshores i que em dedicà a París Maria del Mar Bonet el vespre que a l’Institut du Monde Arabe cantà Llull i Verdaguer, concert al qual vaig assistir amb l’amic islamòleg Víctor Pallejà i on vaig veure per darrera vegada, car moriria mesos després, l’amic Amador, traductor al francès del Llibre de Meravelles del seu paisà Estellés), parla d’una obra que deu estar escrivint simultàniament o de la qual acaba de concebre, per Aquella que fou concebuda sense pecat, el projecte: “Portà Nostra Dona son Fill a l’amic per ço que li besàs son peu, e que escrivís en son llibre les virtuts de Nostra Dona.

Tornem al verb atrobar, trobat sens dubte pel forjador de la nostra llengua literària: al mateix Amic e Amat, aquest infinitiu pren una dimensió completament mística: “Entresenya’s l’amat, a son amic, de vermells et de novells vestiments; e estén sos braços per ço que l’abraç, e enclina son cap per ço que li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.” (Poesia en prosa! Els francesos del segle XIX no inventaren res.)

DE VERMELLS ET DE NOVELLS PENSAMENTS

Decasíl·lab (Garcilaso, entre altres, no negarà la influència d’Ausias), aquest amb què que encapçal aquest paràgraf, “mal accentuat” i tot, com diran sens dubte alguns doctes d’avui, no deixa de ser-ne un, de decasíl·lab, i encara que no tengués deu peus, aquest vers en vers extret (o inserit, anau a saber!) del verse 90, canta i encanta. A títol personal també aprecii, a la segona de les seves Poesies, composta per sis estrofes que segueixen cadascuna l’esquema abababcbc, set octosìl·labs i dos tetrasíl·labs (c), el joc de rimes gens gratuït i ple de sentit (i de sentit del poema, de l’art de fer versos) del principi de la tercera estrofa:

Remembrat han frares menors

lo Salvador, qui volc vestir

ab si lo sant religiós

e han fait Miramar bastir.

I com la malla d’un ferrer, aquest forjador – també – de Veritat, martelleja que cal convertir tots els no-cristians de tot el món, orats que viuen en falsetat, ovelles disperses que cal dur a la pleta del Bon Pastor; així, i hi deu haver centenars d’exemples, mitjançant variacions amb repetició del mateix missatge, una vegada i una altra, diu i rediu, vehement i convençut de l’eficàcia del seu mètode, que aquesta catòlica, o sia universal conversió és possible aplicant simplement la seva Art d’atrobar veritat, la qual, com totes les seves altres obres o arts, li ha estat espirada:

Escrit hai lo passatge on hai mostrat tot clar

com lo sant Sepulcre se pusca recobrar

e com hom atrob hòmens qui vajen preïcar

la fe sens paor de mort, e qui ho sabíon far.

(Lo desconhort, cant XXIV)

Com un eco del final “trobadoresc” del poema que obre les Poesies en la seva edició de 1928 a cura de Ramon (Ramon d’Alòs-Moner):

Man hom se vana que morria

pel vostre Fill, si lloc venia;

mas paucs són cells qui el vagen preïcar

als infeels, car mort los fai dubtar.

(Entre aquests paucs em complau incloure el Pare March a l’illa castrista, la darrera colònia del Imperio que per amor del Bon Jesús hi anà als anys cinquanta sense vacil·lar i senser témer morir màrtir.)

Se sol dir que els versicles en prosa d’Amic e Amat superen en bellesa la seva poesia versificada. És ver que Amic e Amat pot competir amb les millors obres dels “sufies” ‘Attar o Rumi de Pèrsia o amb les d’Ibn Arabí. Però també ho és que algun poema en vers no fa mal paper si el posam al costat d’algunes de les millors composicions trobadoresques.

Ja des de la primera poesia de l’edició esmentada, “A Vós Dona Verge Santa Maria” (els darrers quatre versos citats su-damunt en són el final), tant per la mètrica (combinada, lluny de la monotonia dels seus interminables monorims, ús tècnic i mnemotècnic) com pel ritme des-concertant com encara pel contingut amorós (amor diví en aquest cas, amor a la Mare de Déu), ens mostra que no es quedava enrere pel que fa als lírics contemporanis profans:

car tot voler ha melloria

sobre tot altre qui no sia

volent en vós, qui és maire d’amor;

qui vós no vol no ha d’on s’enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,

lo meu membrar e el saber vos vull dar;

car sens voler, Dona, jo què els faria?

Jo hi veig una anticipació del famós

Dona que en mor lo vostre cavaller

ABSTRACCIONS QUE PARLEN

Al vers 10 d’aquest himne a Santa Maria trobam

lo meu membrar e el saber,

dissociació unitària assimilable al dogme trinitari,

des-membrament del jo, joc metafòric destinat a tenir un gran èxit a través dels segles, que desglosa per exemple als versets 18-20 d’Amic e Amat.

Traçant un paral·lelisme de les seves “metàfores morals” amb les seves demostracions geomètriques, diagrames i càlculs algebraics diversos, podem afirmar que el vessant matemàtic i pioner de Llull posarà les bases de la informàtica, ciència que passant per Leibnitz i Pascal [citar-los per ordre CRONOLÒGIC!], pel malaurat Goring (RESUM), els ordinadors que ocupaven una sala sencera als orígens de la NASA, arriba als microordinadors com ara el ZX-SPECTRUM (que servidor, adolescent, utilitzà durant dos anys i que recentment i atònita ha contemplat com una peça de museu al Musée des arts et métiers i a la Cité des Sciences et de l’Industrie) i a les tàblets (tablettes en francès), les tauletes d’ara, com si tornàssim als primers suports i als orígens de l’escriptura. L’ordinador, la Xarxa: estri, eina que com el ganivet, ben utilitzat, és d’una utilitat indiscutible que pot, per exemple, contribuir a fer avançar la medicina i també, per desgràcia, fer retrocedir els desrememorats d’avui al racisme i la bàrbarie.

Llull, que, com hem vist, amb les seves obres per difondre el culte marial escrites amb una llengua que amb bona part ha bastit ell mateix, amb neologismes creats a partir del llatí i altres meravelles, té punts en comú amb Alfonso X (Cantigas i renovació de la prosa castellana) i amb Dante, forjador de l’italià literari a partir del maternal material toscà, és una figura encara més polimorfa que aquests dos personatges; jo el veig més aviat com un Leonardo da Vinci, un touche-à-tout sublim. Si el 2016 commemoràvem (a la Sorbona, als Països Catalans, a diverses ciutats europees i fins i tot a algunes d’orientals) el 7è centenari de la mort d’en Ramon, enguany ho feim del mig mil·lenari de la mort d’en Leonardo. Feliços aquells temps, abans del segle XIX que portarà la industrialització i l’especialització (i, paradoxalment, el Romanticisme), en què ningú no et demanava si eres de lletres o de ciències!

Un pensament a “Ramon Llull i París

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.