Per aquí ho deiem així, el diccionari remet a “afollar” que, a nivell de pronúncia, resulta ben semblant.
Es clar que si vas a la plaça i parles de follar, la gran majoria entendrà el que abans s’anomenava boixar -segons l’Alcover-Moll “Conèixer carnalment (Mall.)”-. (També potser algú recordi el conegut llibre de Bel Olit “Follem?”). Però…la proposta, el mot perdut és una accepció diferent.

Aspecte que mostra el diferent significat dels mots segons les èpoques.
Abans, quan no hi havia els actuals protocols de salut laboral, no era gen difícil coneixer, per exemple, algun fuster amb la ma follada.

El DCVB mostra, de forma parcial i destacant l’accepció local del mot perdut: :

1. FOLLARv. tr.
Trepitjar el raïm per fer-ne vi (Empordà); cast. pisar. 
Etim.: del llatí *fullare, ‘trepitjar’, probablement format damunt fullo ‘piló’ (cf. ZRPh, xxvi, 131).

2. FOLLAR v. tr.:
V.afollar, art. 1.

 

1. AFOLLARv. tr.
|| 1. Malmetre una cosa, inutilitzant-la de tot o en part; cast. estropear.
|| 2. Ferir una persona o animal inutilitzant-li algun membre; cast. estropear, lisiar. «En un puntapeu, t’afolle» (Sueca). «Si t’esverg bleda, t’afollaré» (Santanyí). «Es meu germà és caigut dins es batzerar i s’és afollat» o «s’ha afollada una mà» (Inca).
|| 5. agric. a) Afollar un arbre: tallar-li massa branques (Mancor).—b) Afollar fruita: collir-la abans de madurar (Selva, Caimari i altres pobles de la Muntanya de Mall.).—c) Caure la flor sense haver fruitat (Martí G. Dicc.).
    Etim.: del llatí fŭllare, ‘trepitjar’ (significat que es conserva en l’expressió follar raïm)

Imatge de Google