L’Associació Dignitat i Feina tanca les portes. Parlam amb el seu fundador, Fra Tomeu Pastor

L’Any 2009, en plena crisi econòmica i amb una taxa d’atur del 27% a la nostra zona, era difícil trobar feina a l’hostaleria A Fra Tomeu Pastor Oliver, TOR, destinat el Convent de Son Bonaventura Sant Antoni de Pàdua d’Artà, aleshores rector de la Parròquia Nostra Senyora dels Àngels de Cala Millor, un dia del mes de maig se li van presentar a la rectoria dos homes dient, «tenim gana». Fra Tomeu no havia escoltat mai ningú que es dirigís a ell amb aquestes concises paraules. En aquells dies, el rebost de Càritas de Cala Millor estava buit, a causa de la gran quantitat de gent que acudia a demanar. Aquell fet el va marcar, i a partir d’aquí començaria a treballar i a cercar una manera digna d’ajudar als necessitats i, amb l’ajuda dels frares del Convent, -ja que està dins l’ordre del tarannà franciscà que cada casa tingui o assumeixi alguna obra social-, va crear l’Associació Dignitat i Feina, que es va especialitzar en la recollida d’ametlles i garroves dels nostres camps, donant feina als necessitats en la recollida i elaboració de productes solidaris, i que enguany atura la seva activitat. Al llarg d’aquests anys, l’associació ha rebut reconeixements i premis per la seva tasca a favor dels necessitats.

Fra Tomeu, vostè va fundar l’Associació Dignitat i Feina l’any 2009, en plena crisis econòmica. Com així la tanquen?
Ha estat una evolució de diferents factors. Un primer factor va ser que, dels ametlers que tenien quan començarem l’any 2009, la majoria d’ells, pels anys 2016/18, varen morir. Després també va venir el tema de les dificultats per a poder fer feina amb la gent que nosaltres havíem començat. Al principi quan havíem començat l’any 2009, 2010, 2011, la gent que acollia Dignitat i Feina es pot dir que era la gent que arribava amb «patera», sense papers, indocumentats, sense permís de residència. Una de les coses bones que va tenir Dignitat i Feina al principi va que, com estava ben coordinat, la gent veia als marginats, i poc a poc els anava donant feina. Al 2014, 2015 va venir una bonança i la majoria dels que havien arribat uns anys abans, trobaven feina. L’altra motiu per que tancam és perquè jo ja som 12 anys més vell. Sempre vaig dir que el més guapo que podia passar en la vida és dir «tanquem Dignitat i Feina, perquè tothom té feina». Tancam, però no s’ha donat el cas.

Era arriscat tirar endavant una associació com aquesta?

Sí, era molt arriscat no teníem cap antecedent, i per dur endavant una associació com aquesta t’has d’arriscar i tirar endavant. Confiàvem amb la bona voluntat de la gent, ens donassin el que ens donassin. Per tal motiu, voldria que heu diguessis 20.000 vegades, gràcies, gràcies, gràcies, a tota la gent que heu va fer possible, deixant-nos les terres, i a totes les que ens duien menjar i altres productes de primera necessitat. Jo he calculat, que si nosaltres no haguéssim anat a recollir les ametles i garroves en tots aquest anys sa haguessin perduts 700.000 quilos Les pagaven a 30 o 40 cèntims els quilo, segons anava el preu, i amb aquests doblers vàrem poder subsistir aquesta és la paraula. Era un sistema… no de viure, de sobreviure. Dignitat i Feina els podíem oferir el mínim. Nosaltres sempre ens vàrem considerar una «xarxa de circ», mentre els trapezistes estan a d’alt i fan la seva feina, molt bé, i si cauen que no s’esclatin, que tenguin aquesta xarxa que els empara .

L’associació que vostè va fundar aquí a Mallorca va ser pionera, i va aconseguir el reconeixement d’institucions i nombrosos premis. Però econòmicament, feren res els ajuntaments i el Govern Balear?

Va ser una cosa a diferents nivells. Vam anar a veure el president Antich, i ens varen regalar unes peladores d’ametlles El president Bauzá, també ens va ajudar, i a nivells d’ajuntaments ho vull tornar a repetir, vàrem tenir una ajuda molt gran. He de dir que sempre hem tingut una gran consideració dels ajuntaments de Sant Llorenç, Son Servera, Artà, i feren tot el possible per a col·laborar amb la nostra associació. Però després ve aquesta institució que és el Ministeri de Treball de Madrid, i va ser terrible, fins i tot ens varen acusar perquè nosaltres fèiem servir la paraula « treball».

Què va passar amb el Ministeri de Treball de Madrid?

Des de la Delegació Balear del Ministeri de Treball de Madrid, començaren a dir-nos que la gent que ajudaven havien d’esser residents, tenir papers. Nosaltres els teníem assegurats, però no els anava bé, volien uns altres papers. Ens posaren moltes traves i ens varen fer inviable el poder ajudar, a les persones que veien sense res, en dos sentits, volien que l’associació només fes feina en gent assegurada, que tingués papers. Però els que arribaven no tenien dret a res abans de quatre anys. Així ho dictava… la pròpia administració central?. Legislació oficial. Aquí voldria fer un incís, i és que, per jo, és una incongruència: la Creu Roja i Open Arms, que és una organització no governamental de Badalona que té la missió de rescatar del mar a totes aquelles persones que intenten arribar a Europa, aquests fins i tot estan ajudades i subvencionades per la Unió Europea. Però després, quan han tocat terra, ningú els pot ajudar a tenir feina, han d’estar quatre anys sense papers, quatre anys que han de sobreviure de qualsevol manera. Jo em deman… perquè és que els deixen entrar?. A no ser entitats com la nostra, ningú els volia ajudar. En aquest context vull recordar un text emblemàtic pel nom i la missió de Dignitat i Feina: «Ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisional per resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través del treball» (Papa Francesc, Encíclica ‘Laudato si’, 128.

Vos varen dur a judici?
No, finalment no, però ens van fer anar-hi fins a tres vegades i presentar-los tota la nostra documentació. Tenen aquí una delegació, la Delegació del Ministeri de Treball a Balears, i ens varen dir: « és que no sabem què hem de fer amb vosaltres, perquè com a associació no sou il·legals, perquè no aneu contra cap llei». Però és que no hi ha cap llei, així que ja oficialment som alegals. Per una part, no hi havia cap llei que ens pogués castigar, però tampoc cap que ens emparés.

Així és difícil poder ajudar. Hi ha moltes traves…

Actualment s’ha fet molt difícil, per no dir impossible, poder-los ajudar. Per posar-te un exemple: quan jo era rector de Cala Millor, si venien persones amb necessitats i les donava, 1 litre de llet, d’oli, 1 quilo de macarrons, formatge, el que sigui, l’administració no ens deia res. Però si jo dic als que demanen «tenim l’aparcament brut, feis-lo net, i vos pagarem per anar a comprar menja», això no ho puc fer. Com han de sobreviure aquests persones.?

Va ser complicat, pel que diu…
Sí, però l’administració no es pot posar tota dins el mateix sac. Hi ha hagut persones que ens han ajudat moltíssim i han vist molt bé el nostre treball. Començant pels batles i ajuntaments dels pobles de per aquí, com he dit abans. També hem de dir una altra cosa, mai vàrem voler sortir del Llevant. Altres institucions ens digueren si podíem col·laborar amb ells i els diguérem que no. «Vos podem donar la nostra experiència, com heu hem fet, el camí que hem fet, però cada qual que es mogui per ell mateix». Sempre vàrem esser una associació petita.

Hi ha hagut qualque cas de necessitat que l’hagui impactat més que els altres?
Sí, molts, no tots, però podríem dir que un 70% de la gent que ajudarem eren marginats… molt marginats…No tenien més que al que duien damunt.

Entre ells s’entenien a l’hora de treballar. De tots aquests anys ha de tenir alguna anècdota…

Sí, tenc una anècdota, però no la diguis… Xerraven entre ells, hi havia senegalesos , nigerians, amb diferents dialectes, també hi havia sud-americans, la seva connivència no era fàcil . Una vegada vaig agafar la furgoneta per anar amb ells per recollir els sacs de la feina del dia: un parell entraren i asseguren a la furgoneta, i els altres arreplegaven els sacs, i un moment donat els que feien la feina els impacientà veure’ls asseguts mans femtes i un d’ells cridà «!baja de aquí coño!»; baixaren de cop, i es posaren a treballar, així que s’entengueren; aviat sabien tots espanyol. He de dir un altre cosa: la gran majoria eren, i són persones molt respectuoses, mai vaig saber de quina religió eren, no heu demanàrem mai. Eren persones necessitades, i això ens bastava.

Va tenir problemes al Convent quan va fundar Dignitat i Feina?
No, no, amb els frares no, l’única vegada que va passar va ser a Cala Millor, que vaig sentir comentaris que hi havia robatoris, i… «aquests negres»…deien, i personalment vaig anar a veure els Policies Locals, de Capdepera, Sant Llorenç, Son Servera, i la Guàrdia Civil, d’Artà, i els vaig demanar si havien rebut cap denúncia de robatoris amb persones de color que ajudàvem; tots ells ens contestaren que no havien rebut denuncies, i jo vaig aprofitar una missa i vaig dir»es ben hora que de calleu, i no aixequeu calúmnies», i vaig explicar la resposta de la Guàrdia Civil i Policies Locals.

Tenia ajuda per part dels altres frares. Quina ha estat la part més gratificat i la més difícil durant aquest anys?
Anem a veure, no portava l’associació només jo, érem una associació. L’ordre Franciscana com a tal, no heu va assumir com a ordre, però dels frares del convent d’aquí sempre vaig tenir un suport total. I un altra cosa, em demanes que ha estat el més gratificant durant aquest anys…idò sentir un gràcies…i veure com ajudàvem a subsistir.

Fra Tomeu, però a nivell personal com l’afectava?

Per una part sabia que només fèiem l’humanament possible. Jo deia, «aquesta gent és aquí, els ajudem amb el que humanament és possible», però nosaltres no els havíem cridat a venir aquí. Però qualcú els havia obert les portes. Si obris les portes a les persones, després, no els pots deixar abandonades. El més dur és veure la insensibilitat no només social, sinó de les lleis. Per què és un delicte treballar?.L’Estat com a tal dóna suport als que no tenen feina. Per què en lloc d’ajudar els que estan aturats no els ajuda a que es puguin posar a treballar? O no hi ha feina en el món?. Hi ha un altra cosa Magdalena, també heu pots posa: el lema de Dignitat i Feina, va ser el lema de Sant Pau, que diu: «qui no vol fer feina que no mengi!»(2Tes, 3, 10b). Tant clar com això, ja hi havia «vagos» en aquells temps.

Aquest lema el va practicar la seva associació …

Sí, si venia qualcú i ens deia, « jo no em vull aixecar tant prest per fer feina» la nostra resposta era, « idò tu no ho necessites».

Resumint, Fra Tomeu, què ha estat el més positiu d’aquesta experiència?
El més positiu, és saber que has ajudat a gent, perquè som persones. I afegiré que el més negatiu és veure la duresa de la legislació laboral amb les persones més indefenses, ja que el que es fa és una contradicció total.

Un pensament a “L’Associació Dignitat i Feina tanca les portes. Parlam amb el seu fundador, Fra Tomeu Pastor

  1. Impresionant. Enhorabona per el esforç que heu fet. Vergonya que pasins aquestes coses en el S. XXI. ÉS MOLT TRIST. Jaume A. P.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Rating: 0 (from 0 votes)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.