Com no podia ser d’altra manera perquè encara és viu, en Pau Quina el té a la llista del malnoms (Quina,P.(2005). “Els malnoms de Sant Llorenç”. Sant Llorenç: Flor de Card -Pou Vell núm.7-)

Però, ara i aquí, es vol retre recordança tant a la realització amb la plana o ribot de fuster, -en bona part perduda-, com a lús, múltiple, que s’acostumava a fer-ne:  des de llit per a la gàbia dels conills o el nieró de les galines, passant per l’encenall del foc, o com a fregall, mesclat amb serradís, per a les rajoles de ciment polit que es posaren de moda en els anys cinquanta i seixanta en substitució del tradicional trespol de calç i grava.

El DCVB mostra:

LLAVORIMm.
Llavoradures; conjunt de bocins separats d’un cos en llavorar-lo (mall.); cast. desbastaduras, roeduras.
Fon.: ʎəvoɾím (mall.).
Etim.: derivat intensiu de llavorar.

 

LLAVORAR v.
…
|| 3. tr. Llevar de poc en poc, amb una eina tallant o per altre mitjà, la part més superficial d’una cosa, especialment de fusta o pedra (Montblanc, Camp de Tarr., Mall., Men.); cast. desbastar, corroer, limar. Afanyat sas horas passa | llavorant amb sa gobia, Aguiló Poes. 137. «S’aigua ha llavorat aquell coster»: l’aigua de les pluges ha anat llevant terra del coster.

Aportació de Bel Alemany
Imatge de Google