-Avui te’n diré una de bona. Na la trobaras ni en el diccionari ni a cap llibre!
-Vols dir!. Quina és?
…
-Idò “Isla de pinos”. Davant la cara de sorpresa que fèrem els de la taula, ell deixà passar uns llargs segons de silenci (Què ho sembla de llarg el silenci quan s’espera resposta!).

-“Isla de pinos”, era en sentit figurat, en lleguatge ocult però compartit, com els presos de Can Mir anomenàven el cementeri.

Després la conversa derivà vers la por i el “fer com si” que restà arrelat en aquests, nostres carrers, després del 36.
Un mot sortosament perdut.

Aportació d’Antoni Pascual
Imatge de Google