Antoni Sansó ens recomana aquestes exposicions:

Seguint dins el programa “art Cala Millor” es poden visitar aquestes dues exposicions que es troben a l’Hotel CM Playa del Moro la de Cris Pink i a l’Hotel CM Castell de Mar la de Mariana Sarraute.

CRIS PINK (Koblenz 1956)

Estam davant una obra d’aparent abstracció però que té connexions clares amb la realitat, sobre tot una realitat que emana de la natura. Aquesta es fa latent a tota l’obra de forma majoritària a través del paisatge però també de flors, branques, arbres… Jo diria que na Cris sosté una conversa amb la natura per reinterpretar-la.

Aquestes delicades obres ens recorden la fragilitat de la natura i la seva relació amb el territori. Territori que avui es mostra amb records impossibles o imaginaris. Podríem afirmar que aquest paisatge, des de la mediterraneïtat, es fa més idíl·lic que mai. D’aquesta manera es genera amb l’espectador una casta de complicitat i de sintonia que ens retreu la part més emocional, la part més mental.

M’interessa aquesta simplicitat que ha anat guanyant i enriquint la seva poètica per arribar a una reflexió entorn de la natura i la petjada humana sobre ella. Així la imaginació traspassa la realitat, la pintura com exercici espiritual, com si pintar un paisatge o mirar un paisatge fos una forma d’apropiar-se d’ell però a la vegada de prendre consciència de que també pot significar una pèrdua d’aquest.

Són paisatges però també són sentiments, moments, formes, colors… que na Cris sap captar d’una forma molt singular i amb una sensibilitat especial que dona lloc a uns quadres d’una gran bellesa. Una producció íntima per compartir amb tots nosaltres i amb la seva percepció descobrir el llenguatge poètic del silenci.

MARIANA SARRAUTE (Bones Aires 1971)

A tots ens agrada mirar una obra d’art, però ens cal aprendre a mirar i Mariana ens proposa fer-ho dins un exercici completament lliure a la nostra imaginació, com una invitació a la reflexió deixant un marge per a la interpretació i on el pensament visual configura la imatge. La pintura com aventura, metàfora de viatges i experiències, cercant respostes i significats.

Amb un llenguatge ben definit i equilibrat, dins l’època virtual que vivim, crea composicions abstractes on no hi ha reflexes de la realitat però sí que hi podem trobar una realitat més mental. Una obra que pertany als milers d’ulls que l’observaran, una obra pensada, vàlida, actual… que manté ben viu el llenguatge de la pintura i la llibertat de ser representada.

Dins aquesta singular concepció de l’abstracció, la línia que va i ve en perfecte comunió amb els colors hi juga un paper fonamental, es necessiten. Amb els colors, combinats amb aquestes línies rectes, verticals, horitzontals, corbes, lliures… que sorgeixen harmòniques dins l’espai, obté un resultat d’una forta càrrega visual. Destaca així, aquest ritme i moviment com un joc òptic d’innumerables potencialitats. Mariana, s’orienta cap a la poètica del color, així la llum, que juga un paper essencial a l’hora de crear l’atmosfera adequada, entra i surt dins aquest laberint de formes obertes on la figura també hi cerca el seu espai i el seu misteri.