El divendres dia 18 de febrer a l’Auditori Sa Màniga de Cala Millor es va representar l’obra del llorencí Pau Quina, «Un vespre per morir-te de riure». L’obra està formada per tres obres de microteatre (d’uns 15-20 minuts de duració cada peça) que en conjunt formen part d’una obra major i interelacionada, i es representaren a diferents sales de l’auditori i on el públic assistent es desplaçava als diferents escenaris. Les tres obretes, a pesar de ser independents, parlen i reflexionen, sense perdre mai la rialla i l’humor, d’una cosa tan ineludible per l’ésser humà com és la mort. La representació va ser un èxit i s’esgotaren les entrades, els actors que representaren les obres són: Ivan Martín (artanenc) i Marc Bibiloni (serverí) a Cendres; Cecília Genovart (Sant Llorenç) i Jesús Crespí (Son Servera) a Arreveure; i Nofre Jaume (Sant Llorenç) a Al cel el vegem.
Acabades les representacions vaig tenir l’oportunitat de felicitar-los i parlar amb el director de les obres i dels èxits que està aconseguint. En Pau Quina Jaume, de 41 anys, natural de Sant Llorenç des Cardassar, és llicenciat en Filologia Catalana, professor de Llengua Catalana a Secundària, postgrau de guió cinematogràfic a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i postgrau de continguts televisius a la UIB.

– Pau, quan va començar la teva afició pel teatre?
– Ja de petit els meus pares m’hi duien, i no només això, també ompliren la casa de llibres i còmics. Aviat vaig agafar afició per tot el que suposava contar històries: llibres, cine, teatre… i de gran ja ho veus, he acabat escrivint-ne.

– Parlem un poc de les teves primeres obres?
– Bé, tampoc en duc tantes. La primera va ser Sibèria, ara ja fa sis anys. Es tractava d’una comèdia lleugera sobre l’amor i la bogeria i a pesar que fos obra novella (i es notava) en vaig quedar content i amb forces per poder continuar. Per això dos anys després vaig ser un poc més ambiciós i me vaig atrevir a adaptar lliurament el relat breu El garriguer d’Infern, de l’escriptor llorencí modernista Salvador Galmés. Va ser una obra molt més densa i tràgica, i complexa de dur a escena ja que havia d’ambientar l’escenografia a principis del segle XX, tenia fins a set actors damunt l’escenari, música en directe… Va ser tot un repte del qual crec que en vaig sortir reforçat per continuar endavant. I ara ens trobam aquí, amb la nova obra en marxa.

– Tornam a l’actualitat, novament enhorabona per l’èxit «D’un vespre per morir-se de riure» ha estat una passada. Expliquem les circumstàncies i quin temps fa que vares escriure aquesta darrera obra?
– Fa dos anys, durant la pandèmia. Per diverses circumstàncies (la més evident l’aparició de la Covid, però també de caire personal), el tema de la mort se’m va fer present. Però volia tractar el tema des d’un caire diferent, positiu i humorístic, ja que quan escrivia estàvem confinats i el que necessitàvem tots era optimisme, no un drama funerari. D’aquí va sorgir enfocar aquest tema de la mort des d’un caire diferent, amb aquest to humorístic i satíric que té l’obra. I a més des de diverses perspectives ja que vaig escriure tres peces independents (Cendres, Arreveure i Al cel el vegem) que a pesar de tocar el mateix tema ho fan des de caires molt diferents (un funeral, la lluita per evitar la mort i les promeses als difunts) formant així el conjunt d’Un vespre per morir-se de riure.

– Què t’inspira a l’hora de crear una obra?
– Mentre l’escric mai ho sé realment. A posteriori si ho analitzo deduesc més o manco d’on me deu venir la inspiració i normalment és de les meves vivències personals o de referents literaris o cinematogràfics que m’han resultat atractius i me ve de gust reformular-los a la meva manera.

– Ja tenies en ment els actors que has escollit quan creares les obres?
– Si fa no fa, sí. Sobretot la d’Al cel el vegem, d’en Nofre Jaume “Neula”. El personatge és ben ell i si m’hagués dit que no hagués tengut un bon problema. Només en Nofre pot fer de Nofre… La resta, si bé els tenia en ment, almanco no s’interpreten a si mateixos.

– En principi les vares fer pensant tal i com s’han representat anit?
– Més o manco sí, però sempre tenen cabuda aportacions dels actors per perfeccionar frases, moviments, vestuari… i fins i tot escenes,

– Cal reconèixer que la posada en escena dins la caixa mortuòria d’en Nofre Jaume ha estat una passada. Com se’t va ocórrer la idea?
– La idea la tenia clara des del moment que havia de representar un funeral. Allò difícil va ser aconseguir el taüt. D’on podia treure’n jo un? No és una cosa que precisament la gent tengui per casa per a deixar-te, i a un Gran Centre Comercial tampoc el trobaràs. Per sort vaig fer memòria i vaig recordar que als passats Granots d’Or (concurs de curtmetratges de Sant Llorenç des Cardassar) havia vist un vídeo de Jordi “Minero” titulat Tres granots i un funeral en què en sortia un. No vaig dubtar a demanar-l’hi i en Jordi, molt amable, m’ho va cedir. “Me fas un favor”, me va dir. I ara que fa mesos que el tenc per casa entenc perfectament per què m’ho deia.

– Parlem un poc dels actors. Són tots llorencins. Ja havies treballat amb tots ells?
– Llorencins, llorencins només n’hi ha dos. En total són Ivan Martín (artanenc) i Marc Bibiloni (serverí) a Cendres; Cecília Genovart (Sant Llorenç) i Jesús Crespí (Son Servera) a Arreveure; i Nofre Jaume (Sant Llorenç) a Al cel el vegem. Ja havia treballat amb Nofre Jaume i Jesús Crespí a la meva primera obra, Sibèria.

– Donat l’èxit (es van exhaurir les entrades), pensau a repetir l’obra?
– Realment ja estam en la part final de la gira. Ja l’hem representada a l’Espai 36 (Sant Llorenç), Son Carrió, Son Servera, el bar s’Estació (Sant Llorenç), Porto Cristo, Sencelles i ara a sa Màniga. Per això estam sorpresos que encara ara la gent vengui massivament a veure-la, la qual cosa és molt bon senyal. En principi, però, està previst que acabem la gira 25 de març al Teatre d’Artà i 26 de març de nou a l’Espai 36 (Sant Llorenç). Ara per ara no tenim definides altres dates.

– Enhorabona Pau, per l´èxit d’anit, coneixent-te sé que no atures mai. Quina serà la teva propera creació teatral?
– Buf, és molt prest per dir-ho. Primer acabarem aquesta gira, descansarem un poc i després (supòs que a l’estiu que és quan tenc més temps) me tornaré posar a escriure.