Nosaltres en diem “berbes” i l’usam, fonamentalment, en la segona de les accepcions.

Tal vegada es podria situar en aquesta desdibuixada línia fronterera que existeix entre els mots perduts i els usats de forma generalitzada.

Fem una subtil distinció quan la conversa és jocosa, desenfadada, superficial… que se’n diu popularment “anar de collonades” o quan s’exigeix serietat a l’interlocutor: “no vagis de verbes!”

El DCVB mostra:

VERBAf.
|| 1. Paraula (|| 2); cast. verbo, palabra. Jassia que la verba no dó tan acabat significat com l’enteniment ho entén, Llull Cont. 229, 12. Feia una pausa i reprenia la verba, Ruyra Parada 16. «Quan ell agafa la verba, ja no pot parlar ningú» (Tortosa, ap. Mestre Voc. Tort.).
|| 2. Dita o feta festiva, jocosa (Mall., Men.); cast. broma, burla. Fa quatre verbes (innocents) amb alguna pescadora, Maura Aygof. 51. El pareller major, home aixut y de poques verbes, Rosselló Many. 70. Tot són verbes y riayes, Salvà Poes. 55.
Fon.: bέɾβə (Empordà); bέɾβa (Tortosa); vέ̞ɾbə i més freqüent bέ̞ɾβə (mall., men.). V. berba.
Etim.: del llatí vĕrba, ‘paraules’.

Aportació de Bel Alermany
Imatge de Google