S’ha assenyalat moltes vegades, la utilitat és el que determina el coneixement i ús dels mots. El reblonat és una vella i usada tècnica que s’ha vista arraconada per l’ús dels perns.

Ara i aquí també s’usa poc en la segona de les accepcions, la cabdal importància del reblonat d’una paret seca es substitueix, habitualment, per ciment i grava.

El mot sorgí dissabte, i el destacà na Bel, a la conversa de cafè, aquesta vegada a l’entorn del “ferro dolç”, una deferència, una manera de fer l’ullet de n’Antoni cap en Felip.

El DCVB mostra:

REBLÓ m.
|| 1. Clau curt o tros de clau amb cabota grossa i que quan està clavat es rebla formant-li cabota a l’altre extrem per deixar-lo fixat més fort; cast. robladura, roblón. No hi anadesca naguna pessa exceptat clauells e rablons, los quals clauells e rablons sien d’argent, doc. a. 1570 (BSAL, iv, 56).
|| 2. Pedra petita que serveix per a reblir o ajuntar les més grosses col·locant-se en els buits d’una paret, marge, etc. (Penedès, Camp de Tarr.); cast. ripio.
Fon.: rəbbló (or., bal.); rebbló (occ.); reβló (val.).
Intens.: reblonàs, reblonarro, reblonet, reblonot.
Etim.: derivat de reblar o de reblir.

Imatge: reblons a la barana del “portal dels homes” de l’església.