No es conformava amb el clàssic i superficial “es qüestió de caràcter”, dit com si el caràcter no arrelàs en aprenentatges. Mentre feia la baixada pel tortuós camí s’anava demanat on arrelava aquests atractiu que, per a ell, tenia el Torrent de Pareis. Per què li agradava fer el torrent cada una sèrie d’anys?. A vegades fa mal indagar sobre els propis sentiments i les pròpies creences. ¿Per què li resultava atractiu un cim o un roquissar i no tant jugar a dominó o un viatge en globus?.

Anaven baixant, entre tots una fila índia. Havia d’estar alerta a patinar, s’aferrava al càrritx primer amb una mà i després amb l’altra. La baixada és llarga, indagava pensament entre converses que feia amb altres companys. A tothom li agrada contar anècdotes o detalls de la seva vida.

¿Per què el torrent havia de fer part del seu relat vital?. Cada persona en té el seu de relat, tots són, idò diferents. Tal vegada li va deixar petjada la primera baixada, aquella tardor de 1974 amb el Club Card. Sorgeixen els dubtes. Potser l’atractiu arrela en els referents, en les orientacions i consells que et donen aquelles persones que tens en un cert pedestal. Si, devia ser això, un dels seus referents hi havia baixat per estudiar la vegetació amb el seu amic, el pare Bonafè i en contava meravelles. Vés a saber!. Mai arribam a ser conscients de la transcendència dels nostres referents.

Fins i tot, potser, no fa part de cap relat, obeeix a una decisió aleatòria i circumstancial que el cervell engirgola o vol justificar.

Tres i dos cinc, sis, set, vuit…a qualsevol indret, al lloc més inesperat es pot trobar un turista!.

Després d’una fruita, a la fresca i gaudint de l’ombra -altres havien triat sol- a l’indret de s’Entreforc, quan en la quietud els ulls s’omplen de roquissar i de natura, quan situa les persones en el majestuós entorn, arriba una primera glopada de fonda satisfacció: quina meravella!.

Reiniciada la caminada, en el procés de baixada, badant adesiara però sense perdre de vista els darrers de la fila, mira i pensa. No es pot entretenir gaire, dubte de les seves forces, o millor dit del coratge d’anar botant de roca a roca. Entre i entre, entre bot i concentració quan l’espai ho permet el pensar continua furgant. De forma conscient fa part d’aquell ampla grup de persones que no ha sofert mai el que s’ha anomenat síndrome de Stendhal, definit com una malaltia psicosomàtica que sorgeix al contemplar obres d’art, considerades extremadament belles i que provoca un augment del ritme cardíac, tremolor, palpitacions, vertigen i confusions.

En aquest cas si el ritme cardíac hagués augmentat, cosa que mai sabrem, segurament es deuria a la por, a la temença de no acabar torcent un peu o de pegar de grapes a terra.

La combinació de verds i ocres de les altes parets del torrent, les singulars formes, els passos de certa i mesurada dificultat…el tornen situar en la contemplació d’aquella glopada de bellesa natural.

En certa manera, de forma parcial, tal vegada es podria comparar amb certs petits moments d’èxtasi, quan la persona es sent dominada per un sentiments intents d’admiració, de gaudi que li lleva, per un moment, consciència de realitat. Quan la persona es fon amb el tot. Petits moments d’identificació amb el paisatge, de sentir-se part d’un tot immens innominable que t’empetiteix i, alhora et situa en la immensitat còsmica. Petits moments que alguns anomenen felicitat.

Meravellosos moments d’espera en passar per lloc estret, quan apareix l’ocasió de la contemplació que envaeix i ocupa tot el cervell.

Després de l’espera el pas estret i el sentir, torna la rutina continuada de voltar les roques, d’estar alerta a patinar, de no perdre de vista els companys.

I així fins al final, esforç i rutina farcits de petits moments de contemplació, ara blan, cansat i amb el cos pesat i les cuixes que es comencen a fer presents a cada passa.

La foto de grup, una mar color turquesa quieta, bella, indescriptible que transmet pau. Un entrepà de sobrassada i una cervesa fresca, amb quietud, belles vistes compartides i amigable companya…quin goig!