Tenim marcats models, tant del pensar com del fer. Sembla que, la majoria, inculcats en una primera infància. Models que obeeixen a les “necessitats” i modes del moment. No ho qüestionam, amb un “és així” o un “m’agrada” justificam el que consideram que està bé.
De l’orgull dels solcs drets s’ha passat a la terra cuidada -llaurada i sense herbes- i sobreexplotada -quanta més producció millor-.
Amb tres quinzes, abono i sulfat la preparam, amb herbicida, com més contundent millor, fem desaparèixer les males herbes i els romeguers. Si les taronges no acaben de ser dolces, afegim potassa a la terra, i si apareix la tuta a les tomatigueres hi posam tot el que ens diu el del magatzem que amb un “això diuen que va bé” defensa la caixa de la seva botiga… una roda considerada “normal”: és el que hi ha, el costum, el que fa tothom. Uns arrelats comportaments, moltes vegades de forma inconscient que es situen en el paradigma de “l’home com a dominador de la naturalesa”.
Darrerament, però, s’està qüestionant aquesta “veritat”. La sobreexplotació de la terra porta a la pobresa dels sols i, de rebot, a la de tot l’entorn. Al modificar un dels elements de la cadena tròfica es modifica tota aquesta cadena que va dels cucs a les persones passant pels ocells o els amfibis.
Les aportacions d’Allan Savory amb el seu “Maneig holístic” d’animals i B. Mollison amb la permacultura han capgirat les creences tradicionals que teníem sobre la terra i el seu funcionament. El canvis social sempre són lents, a vegades requereixen generacions, però ha començat una nova manera de mirar la terra on tot es lliga amb tota la resta. Un camp llaurat i net d’herba no té perquè ser un camp viu.
Informacions:
(Imatge de Viquipèdia)