(Anecdotari llorencí/5) Com passa en la majoria de les anècdotes cal fer una petita introducció. En aquest cas per clarificar el rols tradicionals de proveïdor i client. Avui tot sembla una mica embullat, les grans superfícies comercials amb el pertinent autoservei, l’absència de barberies i petits negocis, el posicionament de la banca i de l’administració pública fan que no quedi del tot clar qui serveix i qui ha de ser servit. Es desconeixen estudis sociològics referits al tema; tal vegada el procés de globalització que afecta tots els aspectes de la vida hi pugui haver influït.

En tot cas, abans dels anys setanta del segle passat la situació era ben diferent a l’actual: els cafès tenien els seus clients, majoritàriament homes, que eren més o manco fixes; el carrer Major era farcit de petits negocis: els homes s’afaitaven a les barberies, i els diumenges, a la sortida de missa, feien rotlada a la plaça Nova per parlar de mil coses i també dels preu de les ametles i les garroves.

N’Antoni Pascual conta l’anècdota dels pinyols de síndria mexicana amb passió car n’era part interessada. Tenia desig d’alguns del famosos pinyols, però, pel que diu, anaven cercats i no hi va poder arribar.

Conta que això de fer lluna de mel després de les noces no és gaire vell. Abans es casaven i anaven directament a la rota o seguien amb les feines habituals. Posteriorment en els anys quaranta i cinquanta, alguns anaven a passar uns dies a Lluc o a Palma.

El viatge de noces d’en Miquel Tomàs a Mèxic va ser sonat. Una manera de mostrar plomes. Tothom en parlava. Mèxic és molt enfora i molt gran!.

La qüestió és que del viatge de noces el nou matrimoni va portar de record, entre altres coses, pinyols d’una síndria suposadament extraordinària.

Cal insistir aquí amb l’esforç d’imaginació. Ara i aquí anam ofegats d’informacions, temes de conversa i ja ens hem acostumat a les respostes immediates, però abans no era així. Els temes de conversa s’allargaven i allargaven… d’un no res en feien una història.

Es clar, els pinyols que dugueren els jovençans no bastaren per tota la gent que en volia. Van ser els familiars directes, entre altres en Martí Capirró, els qui van poder gaudir dels pinyols, i de la possibilitat de sembrar una síndriera d’origen mexicà.

A la barberia d’en Joan Perllonga, on n’Antoni feia de mosset, quan entrava en Martí no és parlava d’altra cosa que no fos dels famosos pinyols de síndria: que si eren síndries ben vermelles. qe si eren allargades, que si la dolçor, que si el creixement…

En Perllonga era el proveïdor i en Capirró el client hi havia, idò, l’intent del primer per satisfer el segon, i no sols amb la feina sinó també amb la conversa. Bé coneixia el mestre els temes sensibles del cada un dels seus clients!.

De la conversa sorgí el compromís: en Martí sembraria els pinyols, però si tot anava bé i tal com li havien explicat en sortien síndries meravelloses, d’aquests nous pinyols de síndries mexicanes ja nascudes aquí, n’hi regalaria uns quants pinyols perquè també els pogués sembrar. Una deferència que tenia el client amb el mestre de la barberia (però que no arribava fins al mosset)

Insistim amb els repetitius temes de conversa del Sant Llorenç preturístic.

En atracar-se la primavera..

-Que tal!, ja has preparat sa terra?

-Hi has de posar molt de fems!

-Alerta amb sos de gallina que són molt forts

-Quan sembraràs es pinyols?

Com s’ha dit els mestres de les barberies havien de fer cas als seus clients. La corda actual d’en Martí eren les síndries mexicanes, per això la conversa anava de síndries per amunt i síndries per avall. A més, en aquest cas hi havia un interès afegit. Si tot anava bé el mestre arribaria a uns pinyols per sembrar al seu hortet. I amb aquesta il·lusió passaven dies i mesos.

Amb l’arribada de l’estiu les sindrieres vare explotar de flors i de síndries. De cada dia més grosses. Després les encetaren i, segons opinió d’en Martí, eren cosa de no dir, de grosses i dolces.

Complidor com era en Martí amb aquestes coses, dins un paperet d’estrassa, en va facilitar uns quants pinyols al mestre Joan Perllonga.

N’Antoni que, de tant de sentir-ne parlar en tenia delit, aconseguí el compromís del mestre: si tot anava bé l’any vinent n’hi facilitaria uns quants pinyols. Aquests era el pacte.

Passaren dies i mesos i tornà l’estiu i les síndries.

En un moment determinat, quan a n’Antoni li va semblar adient, recordant el compromís que havia adquirit el mestre amb ell, li va demanar:

-Què tal les síndries mexicanes?.

-Res!, iguals que ses d’aquí! li contestà.

Suposadament la cura que havia tengut en Martí i la que posteriorment tingué en Perllonga no anaren a la par.

I amb aquest Res!, iguals que ses d’aquí! acabà la conversa, el compromís i l’anècdota de les síndries mexicanes.