Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura.
Se n’havia de parlar llargament i s’havia de preparar. Sempre hi havia, parent o veïnat qui, coneixent el procés de l’eixida enflocava allò de:
-Has d’anar a Palma?, idò hauràs de besar es cul a n’es portalà!.
Un portalà?, que era un portalà?, besar-li el cul?.Idò si que… Si sortir de casa, de la zona còmoda ja ocasionava certa intranquil·litat això d’haver de besar el cul a un desconegut treia tot el temor i l’angúnia que hom portava a dins. Com es fa això?
Després es comprovaria que no n’hi havia cap de portalà que tot era broma i enganyifa, però les rodes del pensar deixen solam en el record.
De les diverses converses sobre el tema sorgeixen curiositats interessants. N’Antoni Cus conta que la primera vegada, essent encara infant, hi va anar amb un oncle. Havien operat la seva esposa i es desplaçaren per veure-la a l’hospital.
El que més l’impressionà fou el tramvia: el renou, les espires del fil elèctric, gent atapeïda…en guarda una imatge fidedigna!. I, coses a l’atzar, a la postissada de darrera hi va conèixer un llorencí, en Joan Agustí. No hi ha més enllà que un tramvia a ulls d’infant pagès de poble!.
De passada, també conta que anaren a dinar a sa Riba, sobre les roques, amb les viandes que havien portat de ca seva
-No hi havia tants restaurants com ara, no!.
No recorda gaire cosa més. Sobre tot el tramvia i les espires.
I també les galletes d’Inca. Aquell venedor amb gorra blanca que s’apropava a la finestra del tren -o hi entrava a dins?- oferint sobre una safata ordenats paquets de quatre -o eren cinc?- galletes voltades amb paper immaculat de seda blanc amb volta inversa a cada un dels caps, a l’estil de caramel. Què ho foren de bones!.
La seva contarella em va despertar els meus records. Anàrem amb ma mare a veure el el seu germà major, n’Onofre. No recordo quants anys devia tenir, però si les tres imatges que em quedaren gravades. Una l’embadaliment amb la diversitat dels pals, alguns de formigó amb braços, que aguantaven els fils elèctrics. N’hi havia de múltiples formes. El camí va resultar llarg i pesat, sort dels pals!. Una altra va ser el corral de gallines encastat entre els edificis. Vivien en una planta baixa vora la Plaça Pere Garau i just al costat hi tenien un solar buit que empraven a manera de corral. I finalment recordo l’olor, una olor de cuina que s’escampava per tota la casa i es que, aleshores a Ciutat disposaven d’uns variats costums culinaris ben allunyats de les nostres rutines familiars, diferents, senzilles i repetitives. No, d’aquell primer viatge tampoc no en recordo gaire cosa més.
Encuriosit, l’eixida del primer viatge a Palma dóna per sucar-hi una mica més d’informació atesa la consideració dels primers impactes. De les converses en surten elements repetitius com el de les galletes d’Inca a la parada una mica més llarga que les altres parades. I també d’altres singulars com aprofitar el convit i la gratuïtat del tren per anar a veure Franco per passejar per aquells carrers desconeguts.
(Imatge de Fotografies Antigues de Mallorca