Segons conten -en aquest cas concret l’anècdota és descrita per n’Antoni Pascual- l’inici de la fama de les verbenes llorencines s’inicià a l’any 1950 amb l’actuació de “Los Clipers”. Sembla que el grup, que sonaven i cantaven sense altaveus, quan va venir aquí ja disposava de certa fama.
La plaça de l’Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig.

De mica en mica la fama anà en augment fins arribar a la plenitud amb els reconeguts Antonio Machin i José Guardiola poc abans dels anys seixanta del segle passat.
Tal va arribar a ser la identificació dels artistes amb la comunitat que José Guardiola, en partits de festa, arribà a jugar amb el “C.D. Cardessar”.
Una plaça de l’Ajuntament que s’anà engalanant amb la sembra de mimoses i la posterior glorieta central, reclam fotogràfic per a la jovenalla del moment.

Berbenes famoses, mítiques, que aglutinaven una gentada.
Amb tot i amb això l’espai físic era el que era, amb una pista enrajolada per ballar i voltant els carrers asfaltats de la plaça que s’omplien de taules i cadires per seure-hi formant rotlades de persones de diversa edat i origen.
La pàgina Facebook de Rafel Duran “Fotografies Antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, disposa d’un àlbum amb una vintena de fotografies relatives al tema.

La qüestió es que cada any s’havia de llogar un piano que portaven des de Palma i que després s’havia d’afinar.
Anaven tan rumboses les festes que l’Ajuntament decidí comprar un piano per no haver d’anar de lloguers. I el compraren, un bon piano. Devia ser…devers l’any 58, essent batle en Tomàs Rosselló.

Va resultar un piano màgic. Amb els anys, amb un trasllat, un canvi de govern o ves a saber! El piano va desaparèixer.

Conegut i acceptat és que en cada canvi de residència, en cada trasllat de documentació, en cada reforma, en cada torrentada…es perden documents i objectes.
Però un piano…així mateix fa embalum!

Imatge: Glorieta i un piano preparat per a la vetlada. (FAdSLdC / Familia Domenge)