Quan arribam a les acaballes de l’any sempre és bo fer-ne una introspecció i poder veure allòque hem anat perdent però també d’allò que hem aconseguit i tenim, és allò del que diuenveure sempre el tassó mig ple i ans el contrari de veure sempre la part mig buida.

I aquesta introspecció és interessant fer-la a nivell individual i personal però també de manera col·lectiva com a membres d’un lloc en concret i veïns d’un mateix municipi que alhora fa que visquem baix el mateix sostre.

Mirar tot això amb una visió prismàtica ens permet veure que tot allò que en el decurs de la història ens sembla aliè i llunyà a nosaltres, ben mirat esdevé pròxim i familiar i tot això forma part del gran bagatge material e inmaterial que els nostres avantpassats ens han deixat a tots i a cada un de nosaltres per esser-ne fidels custòdis i transmissors per a a les generacions venidores.

I per no desnortarnos en aquest camí i veure tot allò que hem aconseguit, res millor que orientar-nos amb els mateixos punts cardinals; però amb criteris històrics per a jo val canviar-los únicament amb aquest tres: Per enrera, per avall, t i finalment per envant.

I brúixola en mà agafam aquesta ruta i vegem quines han estat aquestes fitas que ens han conduït fins aquí.

Mirem per enrera. És la fita que tenim més llunyana que ens fa arribar prop de la conquesta el 1229. Són moments d’un profund canvi, de repartiments de terres, de recomençaments…

Aquí trobam el nostre niaró, on d’aquelles terres que foren donades a Nuño Sans en seríen lloc de naixança del primer nucli Santa Maria de Bellver on més tard es convertí amb el que coneixem com a Sant Llorenç des Cardassar.

Per altra banda, tenim una altra font preuadíssima. És la publicació del llibre “Viaje a las Villas de Mallorca 1789” de Jeroni de Berard, un cap de cavalleria que havia nascut a Palma el 14 de juliol de 1742 i que el 1789 va visitar i fer-ne un apurada descripció de les viles de l’illa. Quan parla de Manacor i trobam Sant Llorenç, ja que recordem que no fou fins el 1892 que s’aconseguí la independència com a municipi. Jeroni de Berard ho descriu així:
“SAN LORENZO. Pero la sufragánea que subsiste es la del lugar llamado San Lorenzo del Cardezá, hora y media lejos hacia el nordeste por camino llano y en paraje poco sano por causa de un arroyuelo que corre en su inmediación, pues que todo lo demás es seco y no tan llano como lo restante del término. El lugar forma un pequeño plan de cuatro mal continuadas calles, a excepción de la primera que es muy larga y derecha”. A més de tot això que en fa una descripció de la mateixa església. Jeroni de Berard ja en fa la distinció dels diferents nuclis de població, el de Manacor per una banda i també el de Sant Llorenç per l’altre.
I si seguim les fites anam descobrint de quina manera s’anaven forjant noves maneres de veure i entendre, de mirar i construir, d’autogestionar-se, de l’abastament com a nou municipi segregat de Manacor, que davant intents avortats com el del febrer de 1876, s’arribà a aconseguir el 1892. Però abans d’això dins aquestes mateixes terres del terme de Manacor on feien partió amb Felanitx, Petra i Artà a les darreries de s. XIX, sorgia Sant Miquel de Son Carrió i d’aquesta manera tot el terme s’anava enriquint amb aquesta pluralitat establida amb diferents nuclis dins el mateix terme.

El mateix 1876 s’exposa a l’Ajuntament de Manacor que una vegada establides les
possessions de Son Berga, es Molinet, els Llegats, etc… i haver construit el primer oratori (1872) se’ls consideri llogaret distint i separat de Sant Llorenç baix la denominació de Sant
Miquel, on el desembre del mateix any s’executa la primera planimetría i es fa el padró.

Mirem per avall. Davall tot aquest bagatge constructiu i material tant de Sant Llorenç com
de Son Carrió i més endavant Sa Coma, hi trobam “l’essència i l’esperit” de tot això. Els
noms i llinatges d’homes i dones que amb les mans calloses han forjat aquesta història i han
donat fesomia i rostre al que tenim i també a allò que som.

Amb la meva recerca genealògica dels nostres avantpassats i que ja puc arribar als mateixos
que es degué trobar Jeroni de Berard el 1789, s’hi pot descobrir la petjada en aquest camí
carregat de fites: on visqueren?: Sa Blanquera, Llucamar, Es Garrigó, Sa Begura, Son Manxo,
Ca na Cotana etc. i també qui són? Galmés, Sureda, Durán, Font, Bassa, Gomila, Servera
etc… llinatges entrunyellats que dins la nostra història han estat els mateixos constructors del
nostre municipi i de també dels mateixos nuclis de població.

Mirem cap envant. El camí no deixa. I d’aquesta mirada fonda i merescuda envers el nostres
avantpassats en neix aquest bagatge carregat de riquesa tant material com immaterial. I tot
això s’ha d’entendre amb la seva pròpia idiosincrasia i la manera de veure i entendre el món i la bolla.

Aquesta és la riquesa de la que tots en som cohereus i fa que els llorencins, carrioners i la
gent de la costa es pugui nodrir i al mateix temps fer donar fruit per els nostres conciutadans.
Aquesta manera de fer i de ser de cada un dels nostres nuclis de població d’aquella no tan
llunyana fita de 1892 on es formà el nostre municipi, ha esdevingut en el decurs del temps
aquest bagatge propi i ric de cada un dels llocs i de la seva gent. Amb la seva pròpia autòmia
però coetanis dins un mateix temps i espai va generant aquesta mirada cap envant per a les
generacions venidores i poder veure sempre el “tassó mig ple”.

I quin és el tasso mig ple? idò jo diria sempre ple i que vessa. I quan l’aigua vessa necessàriament ha de xopar!.
I xopa amb la seva cultura: l’espai 36, Ca n’Apol·lònia, Sa Maniga, esqueix teatre, el rei herodes, el flor de card.; i xopa amb el seu esport: malalts de turmell, club cardessar, ses paparerres; i xopa amb el paladar: les coques dolces, el gastromarket, i xopa amb les seves dances: Sant Joan Pelut, els centurions, el ball dels dimonis de Sant Llorenç, de Son Carrió i Sa Coma; i xopa amb el bon viure:, Sa Punta de n’Amer, aconseguir un model de turisme sostenible e integrat, dels seus nuclis cuidats i adaptats als nostres dies. Però tot això baldament sigui aigua del mateix torrent és aigua de diferents pous i aubellons, on sempre han de tenir abastament d’aquesta aigua; i desdibuixar els colors d’aquest mosaic que forma el nostre municipi sería difuminar aquesta gamma de colors única de cada lloc, amb el seu nom propi, que es convertiría amb una escala de grisos. Mantenir viu cada color amb la seva autonomia, la seva manera de fer i entendre sempre amb el mateix denominador comú esdevindrà no tan sols per a nosaltres sinó per a la resta un referent i millor encara també un lloc on faci ganes de viure. En aquest any que començam, que Déu ens do la maina!
Molts anys!