Si es fes una consulta a les persones que ronden els setanta-cinc anys sobre la seva primera experiència laboral, segurament un bon grapat contestaria “anar a collir ametles a Pocafarina”.

Acceptaven els nous collidors i collidores a partir d’haver fet la primera comunió. Certament se’n començava a parlar una mica abans (-”Ja t’has apuntat? – Jo hi aniré amb sa caminona d’en Bernat Xaret!” -a Calicant- o  “-Jo hi aniré emb el camió d’en Llavorim!” -dins la caixa del camió, a Pocafarina-). El dilluns de Sant Llorenç començava la tasca.

L’amo en Rafel Llagost dirigia l’estol de collidors i collidores format per quatre o cinc talls diferents dirigits per en Joan Masset, madò Maria Eivissenca i altres persones grans.

Els que ja hi tenien certa experiència pujaven sobre les branques dels ametlers per espolsar les ametles, els mes petits les aixecaven d’en terra una a una.

L’amo en Rafel depenia directament del majoral que era l’amo de Pocafarina, una de les poques possessions del terme que en comptes de disposar de contracte de lloguer l’amo anava a sou per compte del senyor i propietari de la finca.

Conten que tant els caporals de cada un dels talls com, a vegades, el fill de l’amo, amb una canyeta cridava l’atenció als que anaven més endarrerits o a aquells que deixaven ametles sense arreplegar.

Amb tot i amb això se’n parla amb afecte de l’amo de Pocafarina i de la seva família, oferir la possibilitat de feina, de guanyar el primer sou que, per descomptat, entregaven íntegrament a ca seva, aleshores era important i socialment ben valorat.

En la mateixa possessió, també hi havia estols de figueralers i figueraleres, normalment majors o de relació especial amb algun dels comandaments de la finca. Tot un engranatge temporal, relacional i productiu!.

Hi havia altres possessions que també armaven talls de collidors i collidores d’ametles: Calicant, Son Vives, Sos Ferrers, però cap tenia ni l’abast ni la fama de Pocafarina.

Una petit valor afegit que molta gent recorda, era que, a més, a Pocafarina sembraven “queloni” que era així com anomenaven les tires de gal·landa de flors blaves.

Conten que adesiara s’aturaven cinc minutets per descansar una mica, en el que en deien “fer una fumada”. De banda el laboral també s’hi donaven altres processos iniciàtics, com aquell de fer-se un cigarro fi amb fulles de pi. Aprendre a treure fum pel nas es considerava distinció d’habilitat.

El temps del dinar era més llarg, suficient per en alguns casos, els qui havien portat una olleta de ca seva, fer-se un plat de calent, a vegades compartit amb els germans. amb quatre branquillons entre tres pedres posades, més o manco, a nivell.

I encara, després de dinar, temps per “encalçar nines” per dins el pinar, un altre dels processos iniciàtics.

Anar a collir ametles a Pocafarina va ser un acte rutinari al llargs dels darrers anys del Sant Llorenç agrícola, finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat en el que es podria considerar un procés formatiu informal de primer ordre i on es desenvolupaven coneixements que defugien de l’abast de l’escola: l’atenció al germans més petits, una experiència laboral formal conjunta entre nins i nines, les diferències socials que s’establien entre espolsadors i arreplegadors i tots ells en relació als caps de tall,,,tot un joc de forces real i productiu: qui no recorda el primer sou!.

M’agradarà, però, destacar el vessant identitari.

Anar a collir ametles a Pocafarina o en alguna altra possessió després de les festes de Sant Llorenç, al llarg d’un anys per els nins i algunes nines de Sant Llorenç va resultar la norma. El que es valorava de forma positiva pel que s’aportava a l’economia familiar, i el que feia sentir a cada un dels integrats del grup, membre actiu de la comunitat llorencina.

(Informacions derivades records personals i de converses informals amb en Guillem Soler, Jaume Caldentei i Francesca Roig)

Imatge. Collir amteles devers 1951 de FadSLdC (Arxiu de Francisca Galmés)